dijous, 12 de desembre de 2013

QUI DECIDEIX PER MI?


En el llibre: Assaig sobre la lucidesa, José Saramago ens proposa una reflexió sociopolítica força interessant: què passa quan hom coincideix en la seva opció de vot no partidista i fractura el continuisme? Què passa quan un poble perd la confiança en els seus polítics i vota en blanc? Implica repensar i canviar profundament el sistema polític emprat? Cal condicionar i reformar la gent que vota?

Saramago deia: “pot passar que un dia ens preguntem: qui ha firmat, (qui ha decidit), això per mi?. Aquest dia pot ser avui”. L’autor ens guia cap una ficció que pot esdevenir real. Una mena de profecia que assenyala quan un poble i els seus politics no és troben, no s’escolten, no creuen els uns en els altres, ni cedeixen en els seus clams i interessos. El desgovern apareix.

En la trama veiem com un vot en blanc, massiu i lúcid, provoca un daltabaix del sistema partidista i continuista. Un vot en blanc que, a més d’assenyalar l'oposició i la manca de confiança del poble, posa en qüestió el propi marc de referència política, rebutjant la reiterada i falsa promesa d’esmena i canvi; refusant els protagonismes i obrint el dret a decidir amb esperança i neguit. Ara arriba el moment: com ser lúcids per discernir?

En el text, les reaccions per part del govern tenen el component de la desorientació i de la reacció repressiva i de control autoritari, per tal d'aplacar la insurrecció d’aquests ciutadans que alteren l’ordre establert, les expectatives de perpetuïtat. Amb el semblant de normalització s'interroga, és coacciona per saber què passa, hi ha neguit, el poble assetja. Una mena de malson, creuen els polítics, del que cal despertar perquè desaparegui l’angoixa del no res.

El poder és addictiu. Qui l’experimenta i l’exercita en vol més o, com a mínim, conservar el que té, mentre intenta trobar solucions per no perdre’l. Què és el que hom pot arribar a dir i fer per conservar aquest poder?

El politiqueig ja no troba més recanvis per continuar amb la mascarada i seguir menyspreant al poble. Ja no queda alè per seguir suportant aquesta forma d’entendre i viure la democràcia, aquest desgavell. El sistema i els protagonistes ensenyen els seus veritables rostres i forcen el canvi.
 
El vot en blanc que ens proposa l’assaig de Saramago, resulta una alternativa al dret dels pobles a decidir, un revulsiu per les pèrdues de benestar, de llibertat, per les formes de vida decadents, per la cronicitat malaltissa del sistema. Cal pensar si aquest assaig ens dona una mica de llum, per tal de que pobles desautoritzats, confinats, oprimits i deprimits trobin, en la seva particularitat, la valentia moral necessària i és donin permís per a nous intents de reparació, reconstrucció i ordenament dels problemes que comporta viure en societats cada cop més afermades en la seva identitat, en el “narcisisme de les petites diferencies”, que deia Freud. És donin permís per aspirar al millor bé comú possible, que és l’objectiu pel que hauria de vetllar el bon exercici polític, l’objectiu preeminent de tot poble que vulgui intentar conviure constructivament, en pau i llibertat.

dilluns, 2 de desembre de 2013

SENTIMENT DE BUIDOR I DERIVES AMOROSES

Hi ha moltes persones que estan vivint situacions traumàtiques que incideixen en la fragilitat dels seus vincles, els desorienten en els projectes de vida i els provoquen una mena de buit interior, de desesperança. Avui, la manca d'orientació ètica i la superficialitat d'ésser, fa trontollar l'estabilitat psíquica d’aquests subjectes, la seva autoestima i desnivella els seus estats d’ànim. Aquests tipus d’experiències reflecteixen també, estats d’indefinició, apatia i colapse.

La vacuïtat interior és un señal de no tenir el control de la pròpia vida, de patir-la, de no trobar-li sentit i orientació, punt on les relacions amb altres tenen l’objectiu de la gratificació immediata, de desafecció. A aquestes persones els costa sentir perquè no tenen clar el que volen i els sentiments que experimenten. Viuen immerses en una sensació de vulnerabilitat que és vol anestesiar, insensibilitzar, per tal de no patir i angoixar-se pel fet de no saber que fer davant la manca de valor intrínsec de la vida.

El sentiment de buidor no implica que els subjectes no tinguin potencialitat emocional, si no que en determinats moments de la seva vida, apareix un desconcert quan a la seva identitat i valor propi que els desorienta emocionalment i els genera sentiments d’impotència per fer quelcom amb sentit, significatiu per a ells en les seves vides i en les seves relacions.

Hi ha una consulta persistent en el nostre àmbit d’atenció: persones que viuen decepcions i fracassos repetits en les seves relacions amoroses. Relacions amb vincles molt fràgils on, amb certa rapidesa, experimenten sensacions d’avorriment, temor a l’abandó i desapareixen les “bones sensacions inicials”, s'esvaeixen les fantasies ideals que vestien l’atracció, l’enamorament, la passió i les relacions sexuals.

Freqüentment el sentiment de buidor pot afavorir relacions de dependència que és disfressen d’amor. Distintes modalitats de “contracte amatori” per evitar la soledat. Vincles on les persones intercanvien un gaudi d'expectatives, fins i tot certes satisfaccions. Les relacions possessives, de domini, utilitaristes, parasitaries, simbiòtiques, sàdiques i masoquistes, en són una petita mostra.

Alguns trastorns sexuals apareixen com a resultat d’una experiència sentimental viscuda com a buida, mecànica i sense contingut. Certes alteracions singulars com una sexualitat desviada, addictiva, indiscriminada; impotència, incapacitat de manifestar sentiments intensos a la parella, així com la manca de desig sexual, responen, entre altres, a experiències de vacuïtat.

Són moltes les persones que parlen de les seves relacions de parella com a necessàries per “omplir un buit que senten” i el seu desencís, enuig i desesperança és fa evident quan aquesta parella no ha satisfet les carències. Novament s’instal·la la buidor, amb una pregunta que l’acompanya: el buit me’l deixa l’Altre?

Aquesta dificultat per reconèixer el que hom sent i desitja, té en el punt de mira la particular història subjectiva de cadascú, si, però també el fet de viure en una època on els discursos predominants allunyen al subjecte d’ ell mateix, l’alienen a l’objecte i a les aparences i deixen de banda valors i raons existencials. Una cultura on és recicla de forma inadequada les vivències que ens aboquen, un i altre cop, a la sensació d'incertesa, pànic i emotivitat zero.


Per a molts subjectes hi ha la percepció de viure segons el que els demés esperen d’ells. És pren patró dels altres per encaixar on calgui, fins el punt de que un subjecte pot quedar definit com un conjunt de miralls que reflecteixen lo que cadascú espera d’ell. Tota una difusió de la identitat, tota una deriva amenaçadora que gesta nivells importants d'angoixa, desesperació, impulsivitat, aflicció i soledat. 

dimecres, 6 de novembre de 2013

PERVERSITATS POLÍTIQUES


Els polítics ens ensenyen contínuament que els seus actes van més enllà del servei al ciutadà. La seva imaginació té una composició particular, una ideologia amb somnis, una construcció mental i funcional amb expectatives sobre els subjectes, el poder, l'economia, la cultura, la societat, el país i el futur. Una forma especial de servei públic i privat.

Coneixem als polítics pels seus actes, sovint diferents del que han dit i han promès. La sensatesa d'homes i dones és desdibuixa, és dilueix, quan juguen a fer política, quan gaudeixen fent càlculs sobre les dosis i l'abast de poder a conquerir respecte a altres que tenen a la vora i en l'oposició.

Hi ha un perfil de polític que vull reflexar: aquell que es capaç de deixar a moltes persones, famílies i a la societat per la que suposadament vetlla, en situació precària, en perill, en un estat d’abandó, d'empobriment, de caos, d’enfrontament, deixadesa, misèria i diferenciació. Són homes i dones que no tenen escrúpols, ni empatia, especialistes en el camuflatge i en fingir, que ens demostren un i altre cop que són capaços d'entendre com penses però mai entendran com te sents.  Homes i dones que treballen per als seus interessos i els d'un partit i que tenen una visió cosificada de les persones, sempre a punt per manipular i usar-les quan convingui, sense sentir cap mena de mirament, culpa i responsabilitat pels danys que causen les seves decisions, accions i conductes.

El polític amb aquests trets té minvada la consciencia moral. Sap quin és el bé però fa el mal, no té por, ni remordiments, que són característiques ideals per a ser un bon mentider i trampós. L'engany i la mentida semblen ser indispensables en la seva forma de fer política per manipular a persones, interessos i països. El seu codi emocional no entén d'alegries i felicitat, les poques emocions que experimenten tenen a veure amb la ràbia, per les frustracions que senten quan no poden sortir-se amb la seva, l'ambició, la cobdícia...

El polítics transgressors i asocials no troben a faltar cap mena d'emoció, son buits per dins. Miren sense veure-hi i sospiren des de les altures, on només hi tenen estada els elegits que esdevindran propers a deïtats. Ells van ser els escollits, els cridats a la gloria. Ells aconseguiran plaer i satisfacció exercint el seu poder sobre altres. Utilitarisme i embaucament per un món a la seva mesura i amb la il·lusió d'un totalitarisme on s'imposi la tirania de les seves veritats.

Aquest tipus de polític intenta detectar les necessitats de la gent, és camaleònic i hàbil per a dir i fer el que altres volen sentir o necessitar. Intenta seduir amb les seves grans dots de convenciment. Tergiversa la moral i poc a poc genera tensions al seu voltant per la seva forma de procedir i de comportar-se; poc a poc mortificarà amb el seu decidir.  Humiliarà de maneres subtils i desqualificarà de forma descarnada a tot opositor que es creui entre ell/a i els seus objectius.

Mai és donen per satisfets, el seu gaudi és insaciable i porta a lo pitjor. Mai se senten desgraciats, al contrari: es creuen essers superiors i es tenen en molt alta estima. No hi ha teràpia per curar-los perquè, per a ells, no hi ha res a curar. Tot bé, el que faci falta, tot pel país, lo millor per a poble, tot normal, no passa res... Mai descuiden el seu JO.

No és pot discutir amb un/a expert/a en desafiaments que és dedica a fer política; li dona la volta a tot i interpreta l'opinió com li convé, intentant sortir-ne sempre ben parat, arriscant, sense por perquè no hi ha res per penedir-se i molt a guanyar. Sempre són el altres els que tenen la culpa, els que no ho entenen. De portes enfora és seductor/a, mentider/a, amable, afectuós/a...De portes endins és ell/a sense mascarada: un/a depredador/a, un/a transgressor/a amb vestits a mida i guants blancs.

Aquesta és una versió del mal que ens trobem en la nostra societat, una versió que, segons Freud, ens transporta més enllà de la moral per convertir-se en un problema ontològic. Freud no va ser dogmàtic quan aquestes i altres propostes subjectives, doncs sempre va creure en la capacitat de la humanitat per ressorgir de les cendres i les desgràcies, això si amb una alerta: la compulsió a la repetició, que ens avisa que bé i mal oscil·len i intercanvien protagonismes en la ment i en els actes humans, política inclosa.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

FAMÍLIES: FUNCIONS, DISFUNCIONS I FUTUR


La família és una estructura social bàsica on interactuen subjectes que tenen la seva particularitat psicològica,  i que estan vinculats a una cultura i a determinades formes d’entendre la vida, la convivència i la relació amb altres famílies i subjectes.
 
La funció primordial de la família és la defensa de la vida i de la vida digna, intentant ensenyar als seus integrants totes aquelles accions que ho facin possible: ensenyança de relacions familiars, afectives, de tenir cura d'un mateix, vetllar per la salut, valors, habilitats socials, laborals...
 
Hi ha famílies d’aparença ben “normal” i famílies que ho són veritablement, perquè estant ben estructurades. Famílies on els seus membres han viscut i integrat la seva funció i funcionalitat, i que seran capaços de transmetre-ho al seus successors.
 
Hi ha altres famílies on s'aprecia una decadència de la funció paterna i/o materna. També llars on s’hi viu l’abús sexual, l’incest, el maltractament i no són poques. Ningú ho diria, semblen famílies ben constituïdes però s’hi experimenten fenòmens extrems. Sabem que cada família té la seva novel·la, els seus secrets, uns mes escabrosos i rellevants que altres, ho sabem pel rastre de sofriment, dolor, malaltia i amoralitat que deixen en els seus membres.
 
Avui el repertori del que entenem per família i la interacció i funció dels seus components ha canviat tant que no ens podem atrevir a pronosticar quins seran els efectes sobre la subjectivitat dels seus infants i joves, (futurs adults i pares), aquesta variarà segons el tipus de constitució familiar, d’història i de vincles que visquin.
 
Famílies de tipus patriarcal, nuclear, monoparental, mixtes, reconstituïdes, heterosexuals, homosexuals, (amb adopció i/o amb gestació). Famílies que han contractat un ventre de lloguer,  famílies amb inseminacions de donants anònims, famílies adoptives, substitutes, acoblades, simbiòtiques, regressives i pseudofamílies (sense vincles), que es componen, descomponen i recomponen segons les particularitats subjectives i l'emergència de conflictes, crisis, precarietat, etc...
 
Famílies extenses i noves famílies es barregen i canvien de format en la nostra civilització amb una rapidesa sorprenent, amb unes textures i entramats que causen, com a mínim, cert sentiment de fragilitat i desorientació per als seus integrants, i amb un tipus de lligams que és volatilitzen i metamorfosegen amb prestesa quan a persones, personalitats, afectes, lligams, espais i temps. Cap on anem?
 
Una cosa crec fermament: quan millor funcioni una família per als seus membres, esdevenint suficientment bona, quan millor sàpiguen transmetre aquest respecte pel proïsme, aquesta defensa de la vida i de la vida digna, quan més aliança, complicitat i cohesió hi hagi entre família, escola i societat, menys protagonisme tindrà la psiquiatria i la psicologia clínica en la vida dels infants, joves i futurs adults.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

CONSIDERACIONS AL TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT (TDAH)


En un article del setmanari alemany Der Spiegel del dia 6 febrer de 2012, amb el suggerent títol de: Schwermut ohne Scham (Depressió sense vergonya), Jörg Von Blech, fa una anàlisi dels trastorns mentals que més sovintegen des d’una lectura psiquiàtrica i que afecten a la vida i a la capacitat laboral dels alemanys . Un article que inclou variants depressives i altres síndromes comodins, a més d’ importants reflexions sobre la dubtosa veracitat de nombroses malalties psíquiques i dels recursos farmacològics per mitigar-les, que no guarir-les.

L’autor també apunta els ingents beneficis econòmics que comporten per la industria farmacèutica determinats tipus de fàrmacs associats a un o determinats trastorns que han ampliat el glossari de les malalties mentals (DSM I CIE), del que quasi ningú escapa i les ofertes i demandes prescriptives de fàrmacs.

Un calaix de sastre dins de la psiquiatria infantil, juvenil i fins i tot adulta actual, és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat conegut amb les sigles TDAH. Jörg Von Blech, autor d’aquest article i de la entrevista al “descobridor” d’aquest síndrome, fa una aportació rellevant: “...el neuropsiquiatra Leon Eisenberg, conegut per haver protocol·litzat el TDAH, i també com a director del departament de psiquiatria de l’hospital General de Massatchusets a Boston , va declarar poc abans de morir que el TDAH era l’exemple d’una malaltia inventada i que la seva causalitat genètica estava sobrevalorada”. Eisenberg també va fer un comentari sobre que: “la psiquiatria infantil es tindria que proposar determinar les raons psicosocials que poden provocar problemes de conducta als infants, plantejar-se la relació dels pares, l’ambient familiar, el tipus de relacions familiars generals...”

El que no va dir Eisneberg, però si molts altres estudis posteriors, (alguns espanyols), és que la prescripció farmacològica als infants i joves suposadament afectats per un TDAH i tractats amb psicoestimulants i derivats amfetamínics (metilfenidato), experimenten un efecte semblant a la cocaïna i que aquests fàrmacs són un autèntic èxit de consum i de vendes a tot el món.  

El més important però és la facilitat diagnòstica d’aquest trastorn que l'ha convertit en una mena d'epidèmia, i la manca de finesa clínica per valorar altres causalitats possibles, altra etiologia dels símptomes, altres sentits i aprofundiments que comportaria distints diagnòstics i terapèutiques, distints resultats i consequències per aquests nens, joves i adults. 

Quants cops és fa servir aquest trastorn com a comodí per què hi ha un codi (DSM o CIE) que guia cap el fàrmac que el fa callar? Quantes angoixes i fenòmens depressius han quedat fusionats en aquest diagnòstic quan ens alertaven d'altres causalitats ? Quants conflictes lligats als vincles afectius dels pares entre si i amb els seus fills hi estan implicats? Quans professionals és troben amb aquests senyals i en compte de voler escoltar-los, acollir-los i fer-los parlar i treballar, opten per la ignorància, en treuen responsabilitats i adormen el malestar que en un futur immediat tornarà aparèixer amb més contundència i amb altres expressions, registres i efectes?  

Cal considerar la lleugeresa, la rapidesa i uniformitat valorativa que fan dir a un psiquiatra o a un psicòleg, amb massa facilitat, que un nen, jove o adult té un TDAH, que té una alteració al cervell. Considero fonamental l’anàlisi curós del cas per cas. Equivocar-se en el diagnòstic té conseqüències.


divendres, 13 de setembre de 2013

RELACIONS DE PARELLA : ÚS I ABÚS


Eros ha estat sempre la font de les més grans aspiracions d'homes i dones,  almenys la filosofia clàssica ja ho plantejava així. Però avui no m'atreveixo a dir-ho amb convicció, doncs observo, dia a dia, l'augment de tot tipus d'abús en les conductes humanes. I es que quan l'amor es barreja amb la desmesura, entrem en un tipus d’eròtica on hi regnen els imperatius del poder, una eròtica que alguna cosa tindrà per resultar tant atractiva, donat el nombre de seguidors que s'hi van sumant a costa dels qui ho pateixen.

Ahir, l'amor i la sexualitat se'ns mostraven com un oasi de plaer, passió i benestar en un món sempre a punt de foragitar-se. Avui, on l'abús ja no és obscè ni punible, amor i sexe es viuen com si fossin un risc per a la salut.

Ahir, una relació de parella, amb els colors de les seves passions creava la seva obra d'art, única, bella, privada i secreta. Ara, una relació de parella es dibuixa a llapis, per tal de poder-la esborrar, tot pensant en una data de caducitat possible i emmarcada en la dita: "l'amor, perquè no perdi la seva bellesa, no ha de ser correspost".

Construir una intimitat amorosa ens angoixa. Neguiteja pensar en la capritxositat de l'amor, en donar el que no tenim, en les vacil·lacions i despropòsits del gaudi sexual. Inquieta, i molt, aprofundir íntimament amb aquest altre que també ens excita de manera diferent a l'erotisme i ens desperta la voracitat pel control, el domini i el seu ús.

Les relacions de parella és trastoquen quan el desig i les particularitats amoroses perden intensitat i continuïtat. Moltes relacions caduquen perquè quelcom del seu ideal s'ha marcit, s'ha consumit i no sabem com mantenir la flama encesa. Tenim veritables dificultats per respondre que vol dir estimar; quedem reduïts en paradisos on es practica la cosificació del partenaire, on no s’admet  la frustració i s’evidencia la poca disponibilitat al do sense mercadeig.

En aquests paranys que tota relació amaga dins la subjectivitat de cada emparellat, s'hi configura un més enllà de l'amor i del plaer, del ser, fer i desenvolupar-se junts, un més enllà que acaba seduït pels colors dels capricis impulsius del desig, que deixen les seves marques, els seus tatuatges, dins i fora del subjecte, de la parella i també en la família.

Des de l’experiència quotidiana escolto aquests bressols que assenyalen singulars maneres de relacionar-se, de mostrar les formes particulars d'experimentar el malestar en el nostre temps. Parelles i famílies on nia i es desenvolupa l'època i la cultura de l'abús, on s'hi adoben els conflictes amb l'amor, el poder i l'angoixa d'existir.

 Estem vivint un canvi radical de la intimitat humana on resulta poc estabilitzadora aquesta tendència a "normalitzar", lo que fa un moment no era tolerable ni suportable. Ens descol·loca aquesta tebiesa en adaptar motlles perquè tot sigui possible, per coronar el "tot s'hi val" i disfressar-ho amb qualificacions de respecte, drets, aperturisme, democràcia, visió moderna, globalització, riquesa cultural, etc. Tot plegat fa pensar amb la dificultat que podem tenir per orientar-nos, per saber d'aquests moments bojos i controlar-ne el rumb.
 
Els mitjans d'informació i comunicació ens ensenyen un ampli mostrari de relacions de parella avui, amb il·lustracions incloses. Realities televisius on s’exhibeix i alliçona sobre les particulars expectatives i demandes que cal fer-li a un home o dona que exageren uns cossos erotitzats per encerclar la Tyché del desig.

Fórmula que té èxit per aquells espectadors acostumats a viure aventures virtuals. Un espectacle que seguint els manaments abusius, tot s'explicita, tot es mostra. La intimitat deixa de tenir els seus secrets per passar a ser de domini públic, exhibida. Una rendició que s'afegeix a les xarxes socials que, com a nou circ romà, inclina el polze capritxosament, amb aquella sensació de sentir-se especial...

La cultura de l'abús neix de l’excés i de la carència. Neix de la desorientació i el descontrol psicosexual que sentim. Neix de la vacuïtat del respecte i la manca de delicadesa per l'amant, de la corrupció de la sexualitat. Una sexualitat que fa temps que ja no va de la mà de l'amor romàntic, si no que resta exposada en diferents prestatgeries, mostradors, escenaris i pàgines web sempre a punt per sacsejar el gaudi d'aquells que necessiten un més enllà del plaer. Sexe a l’ús, pornografia a la carta, sexe virtual, sexe imaginari, amb presències, absències i parafilies.

La cultura de l'abús comporta un forçament en la relació cap aquest altre que necessitem controlar, dirigir, dominar, assetjar, cosificar, anular, usar i, fins i tot, destruir. Hi ha dramatisme quan es malmet el vincle, quan Eros i Psique no poden esdevenir amants i s'enfronten a mort.

Si tenim una mica de paciència, pot ser aviat, homes i dones no en sortirem tant malparats de les nostres relacions impossibles, canviants i caduques. Tal com van les coses, les futures relacions de parella, amb qualsevol tipus de versió sexual, formaran part d'un pack que es podrà adquirir per internet a mode de xip, perquè el puguem introduir en el dispositiu que calgui i donar-li la configuració que determinem en cada cas, per a millor ús i abús.

dijous, 5 de setembre de 2013

ADDICCIONS QUOTIDIANES


Per pensar les addiccions hem de travessar el camp de les drogodependències, de les toxicomanies per tal d'interrogar les nostres formes de vida vinculades a uns objectius molt concrets que la societat de consum ens proposa. Hem de sobrepassar l’individu addicte perquè, cada cop amb més contundència i deixant un rastre devastador, és la societat qui assumeix l’addicció com un mode de vida.

L’addicció és una esclavitud, és una dependència acompanyada d’un comportament ansiós que cerca callar un desplaer, una necessitat inquietant i descontrolada per trobar un alleugeriment momentani al neguit, al buit, amb conseqüències negatives pel subjecte i la societat a mig termini.

La nostra cultura continua proposant el consum d’objectes i sensacions, com una de les prioritats i necessitats més importants per viure, suposadament, en un bon nivell de benestar i promou tot tipus d’espectacles i promeses perquè els objectes de consum esdevinguin píndoles de felicitat temporal. Píndoles amb efecte transitori que cal reposar, renovar i seguir pretenent. Objectes, que un cop consumits, ens allunyen de les promeses excelses que pregonaven i que, en cap cas, satisfan les necessitats que, altrament segueixen mobilitzant els nostres desitjos perquè ens seguim sentint insatisfets. Podríem dir que la proposta que ens fa la cultura de la que participem és: hem d’esdevenir addictes al consum com a forma d’existència. D'aquí a parlar de patologies de consum, un pas.

Qualsevol addicció sempre necessita de la insatisfacció, de certa buidor per omplir, per repetir certes conductes i el consum continuat del que sigui. La nostra societat, ha construït tot una mena d’entramats on l’individu no acaba de trobar el seu lloc, deambula i és perd. Xarxes on les il·lusions resten en l'imaginari com a encanteri i seducció i és desencanten i ens deceben en la realitat.

Des d’aquesta perspectiva podem seguir pensant que les addiccions son una malaltia? Si la societat adopta estils de vida addictes, vol dir que es una societat malalta? Potser convé a molts pensar en termes de malaltia, en termes mèdics, doncs això suposa, al marge de molts guanys per les farmacèutiques, que nosaltres no hi tindríem res a veure amb el que ens passa. Que les nostres addiccions vindrien determinades pel cervell, la genètica. El cas és que una de les addiccions mes comunes és la que tenim als fàrmacs i productes que redueixen qualsevol dolor i/o malestar per petit que sigui: analgèsics, ansiolítics, antidepressius, estimulants, tranquil·litzants...

No és el mateix parlar de malaltia que de conducta addictiva, que té a veure amb una particularitat estructural, on l’addicció podria ser un signe vinculat a una forma de ser i estar en el món, un malestar que cal cercar i repensar des de les fonts socioculturals que li donen cova i des de cada subjecte addicte i depenent en particular. Certament que la perspectiva que proposem té una connotació clarament psicosocial, ens implica.

Un fet paradigmàtic i desconcertant és que el consumisme vagi lligat a la consideració de progrés. Produir i consumir lo màxim possible són baròmetres de l’economia de mercat, són factors analitzables per comprovar si un país segueix el bon camí per tal de que el capital segueixi donant possibilitats per seguir consumint, comporti poder econòmic i estatus davant altres països.

Treballar per consumir i consumir per seguir treballant i suposadament donar més treball quan més és consumeixi, és una paradoxa i una perversitat. Doncs aquesta oferta de vida ens està consumint; ens està desgastant, decebent i generant sensacions de buidor perquè les nostres necessitats apunten a un més enllà de la addicció als objectes, a les sensacions i il·lusions que hi venen associades. 

En altres articles d’aquest blog, nombràvem aquesta tendència, a tot nivell, de com ens hem anat distanciant els uns dels altres. Parlàvem de com vivim vides molt individualitzades i destinem poc temps i pocs espais a incloure relacions plurals vertaderes, consistents, amb desig i sentit. L'addicció també dona compte d'una insatisfactòria sexualitat.

A mesura que els individus ens hem anat distanciant humanament, més ens hem adherit al nostre JO i als objectes i experiències que li prometen fantàstiques sensacions. L’egoaddicció, l'egodependència i la manca de plenitud i honorabilitat de la paraula, ha convertit el nostre discurs en un autèntic bla, bla, bla, que ens avorreix amb molta facilitat. Un discurs buit de sentit, que no ens omple i on la majoria de vegades ens descol·loca en les relacions que podem intentar construir.

Estem tant adherits a la imatge, a la façana, que resulta molt difícil establir lligams sòlids. Resulta molt difícil creure en l’amabilitat de l’altre, en la capacitat d’anar més enllà del JO. No és estrany que els anhels que són per a molts autèntiques fites addictives, segueixin sent, avui per avui: l’èxit o la notorietat, el diner, el sexe, el poder, l’exhibició, la tecnologia, els fàrmacs...Tot per al JO.

Addicció al Jo, addicció a tot allò que comporti egosintonía, si, però a costa de força sensació de vacuitat, de solitud, d'inseguretat, de fragilitat, d’allunyament de la subjectivitat,  distants del que humanitza i acoloreix de sentit la vida; lluny d’aquesta relació que exigeix sacrifici, possiblement amable, inconsistent molts cops, imprevisible i de vegades insatisfactòria amb altres. Una relació necessària per ser, per existir, per seguir pensant, platònicament, amb l'agapé beneficiós i alegre que l'altre ens pot aportar i no quedar reduïts a una cosa entre les coses, a un objecte entre objectes.

divendres, 9 d’agost de 2013

DEPRIMIR L'ADOLESCÈNCIA


Qui té o ha tingut fills en edat adolescent, qui tracta amb ells, ha pogut comprovar les nombroses hores que poden passar-se ajaguts, sense massa ganes de fer gran cosa, amb sensació d’avorriment, no massa interessats pel que passa als seu voltant, i amb el consol i l’espera d’un xiulet del seu smartphone que espanti el temor a quedar oblidats en les xarxes socials.

Si bé aquesta actitud podria ser una resposta a un estat d'ànim, fruit d'un nombre de particularitats en aquesta fase de les seves vides i que podríem valorar com quelcom reactiu i normal, també podem dir que, avui per avui, podria esdevenir un estat crònic. Crònic, en forma de malestar repetitiu que desvitalitza al subjecte adolescent, al jove. Que el paralitza i li treu la força de combat, li xucla la capacitat de lluita per la seva vida i pel que podria fer amb ella. 

Els adolescents i joves de la nostra societat viuen un plus molt feixuc. A més dels seus estats singulars que els psicòlegs evolucionistes diuen que toca en aquest moment vital, els adolescents han d'assumir un dol i un neguit  molt més intensos, per la percepció que tenen de sí mateixos i dels altres, en combinació amb aquesta incertesa de futur que els hi estem transmetent.

Aquest estat crònic de somnolència que pateixen i del que alguns no tenen massa interès en despertar, té a veure en com han anat interioritzant el seu ser, sentir i fer en la civilització que els toca viure. Té a veure amb les seves singulars experiències vinculars i afectives com a infants,  com a fills, familiars, amics i ciutadans i el que els ha anat comportant per la seva autoestima i expectatives. 

Importa molt el seu moment actual amb tota aquesta quantitat de situacions per decidir, amb tanta incertesa per com ser, amb tanta comparança, dubtes, ambivalències, ambigüitats; a més d’aquesta proposta de futur esmorteïda que la nostra cultura i els nostres polítics i governants  s'obstinen en callar per esquivar haver d’assumir el seu fracàs i responsabilitat, per estalviar-se dir, alt i clar: No sabem quin futur! No sabem que fer amb vosaltres!


És preocupant com pot respondre cada jove davant una situació així, i més, si en compte de lluitar i fer-se sentir, decideix optar per la indiferència, el desinterès, seguint l'exemple de la societat i el moment que li ha tocat viure. Són preocupants aquelles fugides que poden cercar per tal de no ser-hi. Absències i formes d'inhibició de les que ells, massa sovint, en paguen un alt peatge, ja en el present.
Estem deprimint l’adolescència?

Alguns dels fenòmens més rellevants que trobem en els estats depressius són: un important sentiment de desvalorització, certa actitud autoagressiva i heteroagressiva com a resultat d'aquest descontent. Un sentiment d'inadequació, de no sentir-se prou valuós, acompanyat per una intensa insatisfacció i covardia moral. Amb un to més greu podem notar un estat de retret reiteratiu, que inquieta i invita al menyspreu, un sentiment d'inutilitat, d'indignitat, de decepció de si. Un estat que fa decaure l'ànim, entristeix profondament i és viu amb força pessimisme. Hi pot haver manifestacions contràries, es a dir, estats patològicament alegres, entusiastes i eufòrics on és considera tot com a possible relativitzant qualsevol risc. És l’altra versió, també tràgica, del que hom pot arribar a experimentar per tal de no sentir el pes del no res.
 
Certament que l’adolescència implica canvis estructurals importants que tenen els seus correlats i respostes neguitoses, adaptades i malaltisses. Però més enllà de tot aquest procés on cada jove, intentarà trobar sortides a les derives familiars, a les seves relacions socials, a la relació amb el seu cos, a la seva sexuació i a l'envit del seu futur professional, serà molt important el que diem i fem tots els implicats en la seva educació, orientació i preparació.

Perquè un jove pugui viure en un present i futur més esperançats necessita d’adults suficientment creïbles. Necessita governants que trenquin motlles. Necessita experimentar la convicció i el testimoni d’homes i dones de fe, capaços de fer-los confiança. Adults exemplars pel que fan, perseverants en prioritzar els interessos de tots aquests nois i noies i decidits a canviar aquest clixé que els fa adormir en el present i els nega un futur, reparant aquest oblit i abandó a que se’ls sotmet i les conseqüències que comporta per a cadascun.

Quina esperança sinó, per aquests futurs homes i dones, per aquell país, per aquella cultura i societat que no és capaç de projectar un horitzó per als seus?

dissabte, 27 de juliol de 2013

INDIVIDUALISME, SOLIDARITAT I VICEVERSA



Les transformacions socio-econòmiques  que s’han produït en les societats contemporànies han promogut el desenvolupament de  l’ individualisme i han deteriorat la perspectiva de l’altre, la consideració de l’altre, però hi ha excepcions on sembla que l’altre compta per nosaltres. Per què ens importa el proïsme?
L’accident del tren de Santiago de Compostela ens ha commogut a tots. Primer per la quantitat de persones que hi han deixat la vida, pels nombrosos ferits i pel dolor de totes aquelles gents properes que pateixen aquestes pèrdues i ferides.
Aquest fet desgraciat ha desencadenat, un cop més, la solidaritat  i heroïcitat de les persones, ha promogut aquesta disposició empàtica que podem tenir de posar-nos en el lloc de l’altre i actuar pensant més enllà de nosaltres, pensant en aquest altre necessitat.  Persones anònimes i professionals estan donant un exemple d’humanisme i fan aparèixer valors que no són precisament el que més és practiquen en la vida quotidiana o els que més  s’ensenyen i apareixen en el mitjans de comunicació. Fan falta situacions extremes perquè l’altre importi?
La solidaritat, com altres valors no responen a la “marca Espanya”, com diuen alguns mitjans, sino que són estils de vida que es transmeten des de la família, l’escola i la societat a la que pertanyem. Són qualitats humanes que propicien una forma de viure i conviure,  són patrimoni de la humanitat,  de tot aquell que vulgui conèixer-los, endinsar-s’hi  i practicar-los, per tal de poder-los viure i transmetre.
Tinc quelcom que em fa dubtar: Si aquesta societat capitalista i consumista,  ha promogut el “tot, aquí hi ara”, fàcilment podem reconèixer que l’ impuls a l’acció, ( com dèiem en anteriors articles), supera amb molt al de la reflexió i el sentit dels fets. Aleshores, què passa perquè molta gent s’impregni d’aquest alè solidari i actuï i es commogui amb els necessitats, amb els que pateixen desgràcies, fins i tot posant en risc la seva vida o sobrepassant límits que altrament hom ni és plantejaria?
Hi ha qüestions que se'm fan insistents en tot aquest succés: on està el límit entre la informació i la mercantilització de la desgràcia que segur que té un propòsit per aquells que la promouen? Per què tanta reiteració informativa, amb les mateixes paraules, les mateixes imatges, els mateixos continguts, segons es tracti d’un mitjà o altre, d’una cadena de TV o altra?  Com és que una tragèdia pot arribar a convertir-se en un espectacle? De que se’ns proposa que gaudim?
Certament que situacions com aquestes sacsegen el sac dels valors i el valor del pluralisme. Un pluralisme de diversitats humanes que posa a prova la nostra autenticitat, doncs la vida quotidiana ens proposa avaluar la nostra coherència,  ens interpel·la sobre quins valors volem per la nostra vida amb altres i el que és més important: si aquests valors formen part de nosaltres o els “consumim” segons interessos, a la carta.


divendres, 12 de juliol de 2013

PSICOANÀLISI: UNA APOSTA PER ÉSSER

És molt necessari que hi hagi professionals del camp de la salut, de les humanitats, de les ciències socials i de l'educació, (psicologia, medicina, treball social, pedagogia, sociologia, antropologia, filosofia, etc), que estiguin interessats pel present i futur de les dones, homes, joves i nens des de les seves respectives disciplines.

Un pas més seria que alguns d’aquests professionals poguessin interessar-se per l'inconscient i esdevenir encara més sensibles a les determinacions humanes que s’imposen a la ignorància subjectiva i que condicionen la vida de tot individu. Determinacions aparentment sense sentit però claus quan a fets que guien, dolen i commocionen el tipus de vida de cada subjecte, el tipus de societat en la que vivim.



Professionals interessats en la vida, la relació, l'amor, l'alegria, el dolor i el sofriment humà, interessats per allò conflictiu del subjecte que increpa el malestar amb ell mateix i amb altres. Professionals que es preguntin sobre el sentit de la vida, per tal d’aprendre de la inquietud del desig i dels rastres que deixa.

Persones preocupades i honestes amb elles mateixes que més enllà de mirar i assenyalar cap a fora quan el neguit els atrapa, es pregunten si hi tenen quelcom a veure amb el que els hi passa, el que viuen i com ho viuen.

La formació psicoanalítica sol ser llarga i rigorosa. Des de l’anàlisi personal que dura uns anys, l’aprenentatge teòric, clínic i terapèutic que passa per un extensiu control del coneixement i saber fer amb els malestars i trastorns psíquics, i un procés progressiu d’habilitació, responsabilitat, reconeixement, garantia i possibilitat institucional. 

Per la psicoanàlisi un subjecte sempre és únic, perquè té una història i experiència de vida que res tenen a veure amb altres. Cada subjecte té una connotació única pel que fa al seu desig, la seva posició sexuada, el seu llenguatge i significació, la seva realitat psíquica interna, producte dels lligams, dels vincles amb l’Altre i amb altres.

La psicoanàlisi, a més d’una teoria i mètode de recerca de la ment humana, és una psicoteràpia que va més enllà de guarir el malestar i el patiment que causen els diferents trastorns psicològics. Intenta que el subjecte trobi el sentit del seu desig inconscient que l'interroga sobre qui és, que el fa patir i sobre la vida que porta. La psicoanàlisi puntúa al subjecte com a protagonista de la seva vida, responsable de la mateixa. Tot anàlisi demana un temps prudent per trobar respostes a aquest existir, al malestar subjectiu  i proposa  un plus: obrir-se al coneixement, a la pròpia veritat i autenticitat com a subjecte.

En una societat, i, -en el camp de la salut mental en particular -, on hi ha tants “amos” que s’esforcen en voler imposar que no hi tenim res a veure amb el que ens passa, que el patiment és, si o si, una malaltia del cervell, un determini genètic; amos que ens diuen el que hem de fer, com ho hem de fer i el que ens convé (psicofàrmacs inclosos), la psicoanàlisi continua vetllant per la veritat del subjecte humà, per la particularitat del desig, per les causes de les penúries humanes que tant ens esforcem en silenciar, reprimir i anestesiar en compte de conèixer, afrontar, manejar-les i reconduir-les d'altra manera.

L’ètica psicoanalítica es desmarca de l’ètica moralista que ens diu el que hem de viure i com, el que està bé o malament. La psicoanàlisi continua vetllant pels efectes que tenen els vincles entre subjectes en una cultura determinada, per tal que aquests subjectes i la societat en la que viuen puguin trobar sortides al malestar, de manera que és produeixin canvis en les formes de viure en relació i d'entendre la vida, tot recuperant la consciència del que va en contra d'un mateix, del que fa mal i danya.

La majoria de psicoanalistes som conscients de les nostres limitacions i la del nostre mètode de treball, com la resta de teories i praxis de la ment humana. Entre tots podem oferir molt, però costa deixar les pugnes de poder, hi ha molts interessos en joc i aquí és on es perden les aliances de construir un saber clínic i un saber fer per part dels professionals implicats, per tal de poder oferir a cada subjecte que pateix un malestar o trastorn, el millor guariment possible.
  
La salut mental no hauria de caure en el parany de les presses que la actual societat del malestar demana, i que es converteix en l'acció agressiva dels determinismes biològics. Cal donar respostes però no podem acceptar quedar-nos sense la possibilitat dels nostres espais de reflexió, coneixement plural de la ment humana, de les nostres maneres d'entendre i procedir en els diferents tipus de psicoteràpies, de la possibilitat d'intercanvi, respecte i propostes plurals creatives, tenint en compte cada subjecte. No podem deixar de banda la paraula del que pateix, l'escolta; hi ha massa en joc.


diumenge, 2 de juny de 2013

ESCAPAR DE LA SORDIDESA DE LA VIDA

És una de les reaccions humanes més instintives, automatitzades, temeroses del compromís i la confrontació: escapar, escapolir-se, fugir, evitar, despistar, oblidar, renunciar, inhibir-se, dimitir, migrar, dubtar, culpar a altres, negar l'evidència, evadir-se, somiar, imaginar, fantasiar, anestesiar-se, drogar-se...

Totes aquestes i altres variables passen per diferents graus d’intensitat, depenent de cada subjecte i per tant condicionen de diferent manera l’experiència relacional, convivencial i vital. Hom pot donar-se mil i un arguments per escapar de la sordidesa de la vida, el problema és que l'equipatge subjectiu no es queda en el lloc del que hom s'escapa.   

Hi ha escapades i fugides creatives, que incrementen la força per canviar quelcom, transformar, reeixir, però malauradament no són les més abundoses. Hi ha moltes més persones que han fugit i fugeixen dels enemics, de les preocupacions, contrarietats, contratemps i situacions de conflicte, que les que s’hi enfronten o han enfrontat.

Algú deia que l’escapisme és un art no reconegut perquè les moltes formes que adopta no s’han vist mai com una resposta que autentifica la vida. Més aviat com una supervivència ranquejant. Una societat amb poca fraternitat, amb poca igualtat i generositat entre els subjectes, provoca inhibicions, escapismes. Els recels i els ressentiments fracturen els lligams i distancien les persones i els països.
Escapar-nos per evitar el desplaer, l’objectiu que costa esforç, el compromís, la responsabilitat, etc., és un dels esports predilectes dels subjectes amb estat de fallida, malalts d'amor, amb una visió descolorida del futur, insegurs i opacs.

L’escapisme arriba a ser per a molts un sistema de vida. Subjectes esgarrifats per tot allò que temen i dolen, encara que sigui un pessic. Subjectes que no suporten cap mena de malestar perquè no s’han exercitat en el noble art de l'enfrontament als reptes que la vida els presenta, des de els més comuns i qüotidians, fins els que resulten dolorosos i punyents.

Subjectes que en la mesura que perden el costum de posar en pràctica el seu potencial, les seves capacitats i limitacions, anticipen el fracàs amb les seves renuncies. Dubten tant d’ells mateixos que accepten abans qualsevol trampa acomodatícia per tal de no viure les veritables limitacions o suportar el sacrifici de l'esforç, ambdós dificulten l'acceptació del que som i del que fem.  

Els límits, les impossibilitats que s’experimenten quan ens enfrontem a quelcom, marquen un llindar que ens assenyala que no és pot tot, però tampoc fugir de tot, sense conseqüències.

El problema d’aquest “art” és que quan més ens escapem de tot allò que ens implica i incumbeix, quan més intentem disfressar la realitat, menys creiem en la possibilitat d'afrontar i resoldre la fragilitat i vulnerabilitat que anem sentint, assolint i acumulant.

dimecres, 15 de maig de 2013

"TOT PER AL POBLE PERÒ SENSE EL POBLE"

El dèspota no té en compte la justícia si no la seva voluntat i la dels propers al seu ideari. Abusa del poder que té i ho fa oprimint, deixant un rastre d'infertilitat, inhumanitat i desolació. Aristòtil deia que la tirania és lo més allunyat a una Constitució.

Els homes no han nascut per sotmetre’s però viuen sotmesos. Han nascut per la fraternitat però viuen relacions desequilibrants que produeix la dialèctica dominador/dominat. Han rebut el llenguatge com a eina de comunicació, apropament i comprensió, però l’utilitzen per donar ordres i hipotecar la seva voluntat.
  
Etienne de La Boétie en el seu text, “Contra un”, planteja la qüestió de la legitimitat de qualsevol autoritat sobre un poble i analitza les relacions de domini.

Sembla, diu La Boétie, que la naturalesa no ens hagi fet per estar units si no per ser uns o dit d’un altra manera u+u+u+u. Diu que no som lliures perquè ens fa por ser-ho, doncs no sabem administrar aquesta llibertat, no sabem on limita i amb què, punt on entra en joc el diàleg llibertat-inseguretat-temor-seguretat.

Quan La Boétie parla de l’absolutisme i, en particular de l’home dèspota, ho fa referint-se a lo perillós que pot resultar que aquest governi legitimat per l’elecció del poble, més enllà de les particularitats psicològiques o de les creences amb que basa les seves accions. Diu que aquest és el tirà més perillós, és el que fa ús d’un despotisme il·lustrat.

Aquest funcionament despòtic de: “tot per al poble però sense el poble”, no creu en les capacitats que dones i homes tenen per dirigir i potenciar les pròpies iniciatives, exercici de la veritable llibertat, segons La Boétie. Cada cop més, davant les imposicions i impossibilitats de viure amb dignitat i llibertat hem de lluitar pels nostres drets, hem de defensar-los, hem de fer-nos sentir.

Els pobles necessiten, demanen i accepten tirans quan més insegurs se senten. Són capaços de renunciar a les llibertats perquè la por a la incertesa els paralitza. Ens lliguem a qualsevol fil, encara que sigui imaginari, que ens doni un mínim de sentit al viure malgrat sigui a costa de patir-ho.

La vida en mans de dèspotes, cínics, hipòcrites i amorals resultarà molt sofrible. Quan es cau en el parany de la subjecció i de l'ofec entrem en convulsió i desordre. És quan pot retornar el desig de cimentar nous pilars que donin força i convenciment als subjectes per demanar més llibertat i tornar a creure que una vida millor és possible i que hom hi té molt a fer, més que a dir. És quan és pot intentar transformar aquells comportaments desviats i nocius, sorgits del tipus d’educació i de cultura que vam rebre i mal interpretar. 

Montesquieu deia: "No existeix tirania pitjor que l’exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia"

dimarts, 7 de maig de 2013

VULL RES: EL DESIG EN L'ANORÈXIA


El títol d'aquest escrit reflexa un dels posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant.  Quan hom no vol menjar i deixa de menjar, podem dir que no està influït pels mateixos motius.

L’anorèxia, per a la psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma, una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi, psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.

Des de la insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!! i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades, aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi té a veure o pot estar-hi relacionat.

Cada subjecte ens mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de  viure amb una inquietud constant per estar habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.

El cos juga un paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic. El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica que apunta a la posició sexuada de cada pacient.

L’anorèxia és el brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després, els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.

La xarxa imaginària i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els trastorns de l’alimentació en general.  

La cultura del nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe, sense corbes.

És fonamental proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar certa consciència i consistència al JO.

dimarts, 23 d’abril de 2013

"BINGE DRINKING" O LES PARADOXES DEL "BOTELLON"

Veure molta quantitat d’alcohol en poc temps, sobretot de matinada, amb la intenció d’intoxicar-se s’anomena ara, no només “botellón”, si no “binge drinking”.

Una praxi molt estesa entre adolescents i joves que ja forma part del registre de possibilitats d’oci, (drogues incloses) de cap de setmana i d’excursions de final de curs que hi podem trobar en algunes ciutats i pobles que accepten aquest turisme de borratxera i “colocamenta” per fer calaix, girant el cap a les conseqüències d’aquesta manera tant peculiar i nociva d’entendre la festa.


Què pensar de les institucions i locals que donen permís o fan la vista grossa perquè aquests excessos siguin més accessibles? Què fer des de les famílies, des de les escoles i universitats, mitjants d'informació? Quina prevenció?

Els dijous i, sobre tot els dissabtes, qualsevol plaça, carrer o jardí, pot resultar un lloc idoni per fer rotllana i sense massa paraules ingerir grans dosis d’alcohol, com si es tractés d’un concurs de mèrits, entre esperpèntiques cridòries i bufecs, riallades, sensacions de mareig, atordiment i vòmits. També sovint algun coma etílic amb el perill que comporta.

El “binge drinking o botellón” és una mena de bulímia líquida, doncs es posa a proba una ingesta massiva fins a rebentar, fins que el cos diu prou d’una manera alarmant en cada cas.

Les conseqüències i motivacions seran un gran registre particular en una praxi de grup. Doncs cada adolescent i jove tindrà els seus perquès subjectius per deixar-se hipnotitzar i repetir un i altre cop el mateix ritual.

Certament que la ingesta continuada augmenta el risc de dany, tant a nivell psicològic com neurològic. També pot augmentar un cert menys preu de si mateixos, una certa sensació de inadequació i desorientació. Solen ser joves força influenciables pel grup i amb cert neguit per la inseguretat i malestar que senten per determinades situacions de la seva vida passada i actual. Generalment els costa parlar d’ells mateixos, posar-se en contacte amb les seves emocions i sentiments i se senten temerosos davant la vida i les relacions que tenen que anar afrontant.

A nivell neurològic trobem una dificultat important per restar atents i concentrar-se, hi pot haver pèrdues de memòria evocativa i si hi ha intoxicacions greus i continuades podem pensar en quadres més complexos com la psicosi alcohòlica, delirium, etc.

Quin contrasentit que la festa i la diversió hagi de comportar a molts joves un dany pel fet de buscar l'alegria en una botella d'alcohol i no en la relació amb els qui van de marxa.