dilluns, 29 de setembre del 2025

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UN POETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES (II)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI


L'isolament produït per la malaltia donarà una empenta decisiva a la seva obra poética. La recerca espiritual, els problemes fonamentals de la condició de l'home, dins una dimensió que ben bé podríem qualificar de dubte tràgic ("Ser o no ser"); dubte que dins de l'anacronisme de la seva poesia ens fa pensar en alló que és afí a l'inconscient: la transformació subjectiva, i on la poesia serà ressort de somnis i fantasmes des del més pur enginy freudià en qué es revela la consistencia i la trama d'alló psíquic i on, l'estructura de l'inconscient es desdobla en l'interval que va des del mateix poeta a la comunicació amb el lector. Un efecte de plaer i extrapolació que poetes com Màrius Torres poden produir en aquesta transposició i al·legoria de l'Altre. 

Les "Estances a la soledat" resten anusades a un moment d'angoixa manifesta del poeta, un moment en qué es retroba amb Lleida i es precipita, es desencadena,  alló reprimit que hom volia que quedés aïllat i silenciós i que reverbera en l'inconscient, en la ploma del poeta que escriu:   

                                 Com l'escultor que entre la pedra dura

                                     retroba els límits d'aquella figura

                                     que dormia en el caos sense forma,

                                     jo trobaré en la meva soledat

                                     aquelles coses que mai no he trobat 

                                     fora de mi, en tot l'univers enorme.         

                                     Per cada dubte trobaré una norma. 

                                     Trobaré una ànima vívent  pura

                                     i un ordre, i una llibertat.


Màrius Torres poetitza i escriu alló de que parla i compromet al subjecte, el que mortifica, com deia Lacan, al "parletre" (al parlant-ésser). Freud, en el text "El poeta i els somnis diürns", comenta com aquest explora el món des de les seves fantasies poétiques per possibilitar la transformació de les experiéncies quotidianes que li permeten transformar-se, canviant la realitat insatisfactoria i forjant un cert sentiment confiat. 

Dins Màrius Torres, pero, respon el dol pel passat que no tornarà. Respon el retorn de les pérdues que, en un apres-coup, el fan reviure la solitud d'aquells moments, en qué la mort de la mare crea un cercle concéntric, on l'angoixa ja no postposa l'acte. Un acte que es fa somni, fantasma, poesia.     

                                       Dolça soledat, dolça companyia. 

                                       Màgic ressort que crees en l'ànima mia

                                       un altre univers pera mi tot sol. 

                                       La teva cabellera de records

                                       il·lumina el meu dol de cada dia

                                       amb la presència confortant dels morts.

Quan Freud diu que el somni és una realització de desitjos, aixó suposa la prohibició, és a dir, que no hi ha realització de desitjos si no hi ha en joc una prohibició amb un caracter d'interdicció: la prohibició paterna, la llei del pare. Aquesta interdicció estructura el desig en el somni i, en el fantasma poétic, aquesta interdicció del pare queda lligada a la llei i és quan el desig té connotacions edípiques.

I el poeta tanca els ulls i somia la "presencia" de la mare que, com diu en el penúltim vers, és el "somni de cada dia".

                                     Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara 

                                     poguessin, com antany, aturar-se amb amor, 

                                     em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor, 

                                     el teu record es mou en la penombra clara ...

                                         

                                      Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum. 

                                      En mesuro, amb el to i el ritme, la distancia. 

                                      Ara, t'atures, prop. Aspiro rosa rancia, 

                                       una rafega ardent del teu antic perfum! 

                                           

                                       Els records, els sentits, tota la meva vida, 

                                       callen, davant l'angoíxa vigilant de l'oïda 

                                        que et persegueix en silenci on et reculls. 


                                        Sí ara estengués els braços en la fosca, podría 

                                        agombolar-te encara, somni de cada dia. 

                                        Pero ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.


La inclusió d'aquest poema, escrit en el sanatori l'any 1938, és una referencia al que Màrius apuntava en les "Estances a la soledat". Un punt més de repetició on el poeta situa el seu somni. Un interval en la cadena significant on el dol es posa a treballar en la creació poética. Un dol per aquesta mare, punt ideal del poeta. Un treball de dol, lent i penós. En el seguiment de la poesia d'en Màrius podem veure com aquest voreja l'objecte, com s'atura en cada punt d'enllac que el lliga a ell, en cada record, en cada esperança. 

¿És pel poeta, la poesia, una sublimació de la seva inhibició intensa, de la seva solitud i isolament?

Per Lacan, estem en dol d'algú o d'alguna cosa que, sense saber-ho, és el suport de la nostra falta, de la nostra mancança. Objecte desitjat on hi ha un reconeixement de les nostres insuficiències més enllà de les estratégies neurótiques que tenen relació amb la castració, amb els límits, amb el no poder-ho tot. 

Com podem comprovar, el dol d'en Màrius, per la pérdua d'alló real mobilitza el conjunt de significants i els fa poesia. Un treball de dol que troba resposta en l'acte poétic on el subjecte es fa representar pel desig que estava destinat a ser inhibit. Com diu Lacan, en el Seminari de "l'angoixa": "la sublimació i l'actíng out ens posicionen en la lógica del fantasma on el pivot és el lloc de la repetició, equivalent a l'acte", a l'acte poétic, a l'acte del poeta on, cinc mesos abans de morir. escrivia: "Si volgués resumir qué m'han portat aquests darrers anys us diria que, d'una banda, l'afermament de la meva vocació, la consciencia que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que com a poeta líric no em sentiré mai satisfet de mi mateix" (carta adreçada a Carles Riba, el 14-VII-1942). Un segon moment on Màrius Torres deixa de ser el metge que escrivia versos, per assumir-se com un poeta líric.

(Inici article anterior, part I)

divendres, 26 de setembre del 2025

LA CREACIÓ POÈTICA COM A RESPOSTA AL MALESTAR. NOTES SOBRE LA SOLEDAT D'UN POETA LÍRIC: MÀRIUS TORRES.(I)

 UNA APROXIMACIÓ DES DE LA PSICOANÀLISI 


Màrius Torres neix a Lleida el 30 d'agost de 1910. Nét i fill de metges per part de pare, i de gent de lletres per part de mare (hem de ressaltar que l'avi matern era advocat i catedràtic de literatura a Lleida). L'avi patern era metge i persona molt interessada en les idees religioses i filosófiques de caire metapsíquic. L'avi Marià elaborà un cos doctrinal, amb un sistema religiós propi recollit en un text intitulat "La religió futura. Assaig d'espiritualisme científic i racional", del qual en parla Margarida Prats en el seu estudi sobre la vida i l'obra del poeta. 

El pare, a més de metge, es dedicà a la política, fou alcalde de Lleida i diputat tant al Parlament espanyol com al de Catalunya. La mare era mestra i tenia estudis de música. 

En Màrius va ser el més gran de tres germans (dos nois i una noia). El segon, en Víctor, va lluitar a la Guerra Civil en el bàndol republicà i va ser diputat al Parlament català per Esquerra Republicana. La germana, Núria, és mestra.

Quan Màrius tenia 16-17 anys va morir la seva mare. La tia Xita (germana del pare) passà a tenir cura d'ells. La mort de la mare serà un succés important, una de les empremtes més sensibles en la seva obra i en el tema de la solitud que puntualitzem avui. Aquest fet coincideix amb el seu trasllat cap a Barcelona i el començament dels estudis de Medicina. S'especialitzarà en l'aparell digestiu. 

Cap als anys 1933-1935 comença a exercir de metge intern amb el seu pare a la consulta de Lleida. Comença també a escriure poesies. Les "Estances a la soledat", tema d'estudi en aquest treball, són d'aquesta época. Un moment precís de la seva vida, abans de l'enfermetat, un moment on el retorn a Lleida comporta recordar, rememorar la infantesa, els temps passats en família. Cal assenyalar que en aquesta epoca, en Màrius es defineix, en aquest primer moment, com un metge que escriu poesies. 

La primavera de l'any 1935, mentre passava unes vacances al Pirineu, pateix una forta grip que el manté allunyat de Lleida. Pel desembre del mateix any té una recaiguda i fa aparició la tuberculosi. És traslladat al sanatori antituberculós de Puig d'Olena (Sant Quirze de Safaja), on romandrà aillat fins a la seva mort, el 29 de desembre de 1942, als 32 anys. 

Els set anys de sanatori varen ser els més prolífics del poeta. Prolífics en l'obra, la lectura, la música, les amistats; tristos pels esdeveniments de la guerra i l'exili de la seva família a Montpeller. Temps de correspondencia amb altres poetes, temps de testimoni d'un diàleg amb l'Altre (camp del llenguatge i dels significants, registre d'allò simbólic), i una mort anunciada. 

 CONSIDERAClÓ DE L'OBRA DE MAR1US TORRES 

Tal com diu Pere Gimferrer en el próleg del llibre de poesies d'en Torres, l'obra d'aquest és "singular i excentrica", tant dins del marc català com de la literatura europea del seu moment. Podem constatar la influencia de Caries Riba, pero el sentit líric, el sentit de la poesia simbolista, dels recursos estilístics, l'empremta identificativa, la comunicació inconscient "a deux", deriva de Baudelaire. Deriva del B(au)o-de-l'aire. Un aire que és el talant fresc, transcendent i cromàtic del llenguatge, del paisatge de l'Altre, on l'estética i el rastre líric i simbólic de les "flors" interiors no es marceix mai. 

ESTANCES A LA SOLEDAT, EL DOL I LA MARE 

La tria d'aquestes "estances" no és fortuïta. Respon a un moment precís de la vida del poeta, on, com veurem, s'hi reflecteix l'enyoranc;a de la mare, dels temps d'infant, alhora que són el pont que uneix, per mitjà de la poesia, aquest passat i el futur on poetitzar podria trobar una equivalencia a elaborar aquest encontre amb l'Altre i amb el subjecte. Un temps zero (après coup) del sentit, amb un cert desig que apareix com a simple efecte de la divisió que promou el llenguatge.

Les "Estances a la soledat" són com un moment incipient de l'obra poética d'en Màrius, on l'Altre pren la falta i la figura d'un fracassat gaudi parental. Un temps on només existeix apres-coup, ja que el poeta, amb la seva obra, crea, com el neurótic, un testimoni (imaginari) de com la castració ha donat cos a l'Altre, i ha determinat el ser del subjecte, de tal manera que en cada poeta, com en cada neurótic, hi podem trobar les modalitats particulars del fracàs d'aquest gaudi parental. 

En la primera "estança" llegim:  

                                            Visc solitari. En la meva vida

                                            ni desencís ni fe. 

                                            La meva llei us fóra mal compresa

                                            -ni jo mateix la sé! Només sé 

                                            que en el meu cos es cova l'embranzida 

                                             amb que algun dia m 'alliberaré 

                                             de la vostra joiosa mesquinesa.    

                                           

 Abans féiem esment a la poesia simbolista, de quin simbolisme parlem en poesia? Dels somnis, és clar, dels records que, com diu Gimferrer, són vistos pel poeta com a intuicions d'un enllà inefable. Parlem d'aquest món fràgil, vaporós, nostàlgic, verge; parlem de l'inconscient. I en aquest marc diu el poeta:

                                            Tenim set d'existir més enllà de les formes 

                                            on ens han clos el temps i la realitat ...


 Aquest és l'inici del poema 56 del "Llibre quart" de poesies d'en Màrius. Un preàmbul que ens serveix per esmentar l'enyorança pel passat feliç que no tornara. Tot en un moment d'ïllament en el sanatori antituberculós de Puig d'Olena. Tot en la soledat forçada per condicionaments de la malaltia i la guerra que motivà l'exili de la seva família. Tot en la solitud més contundent on el refugi de les experiéncies passades i presents ve a provocar una anàlisi gràvida del desig, del dolor i l'esperança, marcs de la seva solitud subjectiva, estructural, que fogeja sempre el desig de l'Altre, mantenint un idil·li d'apropament i allunyament, on el nexe és la poesia.                                          

 Una altra "estança" s'anticipava a aquesta solitud enyoradissa del sanatori:

                                                    Soledat creadora 

                                                    fermenta dins de mi 

                                           tot aquest somni múltiple que arbora 

                                           la meva nit amb claror de matí!

                                           ............................................................

                                           ............................................................

                                           L 'ocell, el xaragall, el núvol, l'erm, 

                                                        la flaire densa 

                                            són en la meva soledat clement, 

                                            clares imatges d'una vida immensa 

                                            que mai és tan meva com el moment

                                            en que el meu cor, que no les veu, les pensa. 


(Segueix II)

diumenge, 14 de setembre del 2025

NOTES ACTUALS SOBRE EL SUBJECTE DE LA SOCIETAT FUTURA (II)

Com avui, la societat del futur exposarà els nostres cossos i les nostres vides a noves dinàmiques. El transhumanisme promet vides més llargues, cossos millorats i la fusió entre home i màquina. Donna Haraway, al seu Cyborg Manifesto (1985), presentava el cíborg com una metàfora del subjecte híbrid, a mig camí entre cos i tecnologia. Paul B. Preciado (Testo Yonqui, 2008) mostra com el cos ja és una plataforma tecnopolítica, modulada per hormones, dispositius mèdics i indústria farmacèutica.

Però la psicoanàlisi ens recorda que el cos no és només biologia: és també cos de gaudi, travessat pel llenguatge i pel desig. Lacan parla del parlêtre: un cos marcat per la manca i la pulsió. Cap tecnologia podrà eliminar aquesta marca, cap avenç podrà fer que el desig desaparegui o que el cos sigui complet. El transhumanisme promet perfecció, però el desig fa que aquesta completud sigui impossible.

És probable que el futur intensifiqui el control sobre el cos, però també generarà nous símptomes i noves formes d’angoixa davant la virtualització del desig. Com estimarem, com desitjarem, com farem l’amor? Zygmunt Bauman, a Amor líquid (2003), ja descrivia relacions fràgils i volàtils. Avui, moltes trobades són organitzades per algoritmes que preseleccionen l’altre, i l’amor sembla més un consum que una experiència profunda.

La psicoanàlisi insisteix: el desig no es pot reduir a una oferta de mercat. Sempre hi ha una asimetria estructural, una impossibilitat de completud. Lacan afirmava: “no hi ha relació sexual” en el sentit d’harmonia plena. Així, tot i que el futur pot veure noves formes de relació —poliamor, relacions obertes, virtualitat—, també veurà un augment de la soledat radical. Buscarem amor en pantalles, però toparem amb la manca inevitable.

I què passarà amb el subjecte polític? Giorgio Agamben, amb la seva noció d’homo sacer (1995), ens recorda que la política sovint redueix la vida a mera vida biològica, objecte de control. Žižek denuncia que el capitalisme global pot assimilar fins i tot la dissidència (2008). El subjecte del futur serà més vigilat, més regulat, però sempre quedaran restes de desig i de símptomes que escapen al control.

Harari (Homo Deus, 2016) i Kurzweil (The Singularity is Near, 2005) plantegen un subjecte posthumà, modulant consciència i desig amb algoritmes i biotecnologia. Però la psicoanàlisi recorda que la manca constitutiva del subjecte no desapareixerà. Lacan ens ensenya que el subjecte està estructurat pel llenguatge i pel desig: sempre hi haurà tensió entre el que volem i el que podem obtenir.

Per molt que canviïn les formes de patiment i de símptoma —sobreesposició, hiperconnexió, pressió algorítmica—, el desig seguirà insistint amb les seves pròpies formes subversives. I també hi haurà resistències: subjectes que voldran comprendre el seu desig, actuar, modificar i crear el seu camí.

L’amor i la paraula es convertiran en espais de rebel·lia davant del mercat i de la tècnica. Els psicoanalistes tenim un paper fonamental: recordar al subjecte que no ho pot tot, que el desig és irredimible i que l’amor és sempre una aposta.

Davant el somni d’un futur òptim i totalment controlat, la psicoanàlisi segueix oferint cura pel patiment, ètica de la singularitat i reconeixement del límit, allà on la tecnologia no arriba.

(Inici article anterior part I)

dissabte, 13 de setembre del 2025

NOTES ACTUALS SOBRE EL SUBJECTE DE LA SOCIETAT FUTURA (I)

Quan Freud escrivia El malestar en la cultura (1930), tenia una intuïció molt clara: el progrés de la civilització no ens porta una felicitat plena, sinó que augmenta la nostra insatisfacció. La cultura exigeix renúncies: no podem tenir-ho tot, i cada subjecte paga un preu inevitable. Tot i que Freud parlava d’una societat del segle XX marcada per guerres i transformacions, la seva intuïció continua vigent avui, i sembla encara més rellevant quan pensem en el futur.

El subjecte del futur, si n’hi ha un, no serà radicalment diferent de l’actual. La psicoanàlisi ens recorda que hi ha estructures que persisteixen: l’inconscient, el desig, la manca. Però les formes socials, tecnològiques i culturals a través de les quals es manifestarà aquest malestar canviaran. I aquests canvis emergeixen precisament a la intersecció entre la permanència del subjecte inconscient i les mutacions del món que l’envolta.

Per explorar aquest futur, podem posar en diàleg la psicoanàlisi amb pensadors contemporanis com Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman, Lipovetsky, Stiegler, Haraway o Preciado. Així obtenim un escenari hipotètic sobre la societat i el subjecte del demà, amb especial atenció als malestars contemporanis i a com es poden projectar en els anys vinents.

El malestar avui

Freud ja ens avisava: el malestar és inherent a la cultura. Però avui adopta formes noves, marcades per la velocitat, la hiperconnexió i el consum. Byung-Chul Han, a La societat del cansament (2010), descriu un temps on el subjecte ja no està reprimit per un poder extern, sinó per l’imperatiu d’autoexplotació: ja no és el “no pots”, sinó el “has de poder-ho tot”. D’aquí venen la depressió, l’ansietat o el burnout.

Lipovetsky, a L’era del buit (1983), ja apuntava al triomf del narcisisme i a la dissolució dels grans relats. Avui, el narcisisme s’amplifica amb les xarxes socials: ens mesurem en likes, ens exposem constantment, convertint la nostra vida en imatge per a l’altre. El malestar ja no és només repressió, sinó també excés de visibilitat.

Bernard Stiegler (La tècnica i el temps, 2004) alertava sobre la “pèrdua d’individuació” provocada per la tècnica. La digitalització genera dependència, erosiona la memòria col·lectiva i ens transforma en consumidors passius d’experiències prefabricades.

Des d’una mirada psicoanalítica, l’imperatiu de rendiment i visibilitat substitueix l’antic imperatiu del superjò. Però el resultat és similar: culpabilitat, impotència i insatisfacció. Els símptomes contemporanis reflecteixen un malestar de rendiment, autoexplotació i desencant que empeny a cosificar-se o a reinventar-se constantment, buscant un escenari on recuperar el pes de la paraula i del desig propi.

El subjecte descentrat

La psicoanàlisi ens recorda que el subjecte no és autosuficient: és un efecte del llenguatge. Lacan ho expressa clarament: “el subjecte és allò que un significant representa per a un altre significant”. Estem sempre descentrats, mancats, incomplets.

En la modernitat, aquest descentrament estava sostingut pel que Lacan anomena el Nom-del-Pare, una referència simbòlica que ordenava el desig i les lleis. Avui, aquest referent ha perdut força. Jacques-Alain Miller parla de la pluralització dels noms del pare: ja no hi ha un gran significant que organitza, sinó múltiples referents fragmentats.

El resultat? Un subjecte aparentment més lliure, però també més exposat a la deriva. Quan les coordenades simbòliques es fragmenten, quedem lliurats a l’imperatiu del gaudi immediat, combinació de plaer i sofriment. Això genera nous símptomes —addiccions, violència, buidor, recerca desesperada d’identitat— i planteja preguntes inquietants: quins subjectes s’estan formant en aquesta nova societat, i quina relació tindran amb un nou actor que cada cop té més presència, la intel·ligència artificial?

(Segueix part II)

dilluns, 25 d’abril del 2016

ENS ESPERA UN FUTUR SUBVERSIU ?

John Stuart Mill explica en el seu llibre Sobre la llibertat que, tard o d'hora, la veritat sempre acaba sortint a la llum. Encara que s'intenti amagar o eliminar una idea vertadera, sempre hi haurà algú que la redescobrirà i, si es donen les circumstàncies adequades, aquesta veritat s'obrirà camí i serà impossible d'aturar. La història ens ensenya que sempre hi ha hagut gent lluitant pel poder, intentant controlar als altres, a vegades fins i tot amb violència. Com a conseqüència, la gent sotmesa ha d'espavilar-se per tirar endavant i defensar allò en què creu. Utilitzen la rebel·lió, ja sigui de forma dissimulada o oberta, per evitar que els obliguin a fer coses que no volen. Tot això amb la idea d'aconseguir una societat millor, com la que imaginava Tomàs Moro, on tothom sigui lliure i tingui les mateixes oportunitats. La rebel·lió és una manera de dir prou a allò que no funciona, a allò que divideix i discrimina. És buscar un canvi. Significa protestar i voler reformar les normes injustes del sistema social, la cultura i la política. Això es pot veure en protestes, revoltes, desobediència, moviments d'alliberament, ocupacions... La rebel·lió hauria d'anar de la mà de la veritat, la llibertat i la justícia, sobretot quan el sistema fa patir a molta gent. Si el sistema es fa insuportable, la gent pot resignar-se o rebelar-se per canviar-lo, a poc a poc. La rebel·lió busca transformar allò que ens amarga la vida, allò que no ens deixa viure amb dignitat. L'objectiu és aconseguir un benestar per a tots. Per això, de vegades, veiem respostes que desafien i provoquen, intentant cansar al sistema, amb la intenció de fer reformes que alleugin el sofriment i ens facin més lliures.




divendres, 5 de desembre del 2014

SOM LA NOSTRA MEMÒRIA?

Llegia dies enrere un estudi de la universitat de Toronto on, uns neurocientífics, han plantejat que la manca de records propis dels primers anys d’infantesa és deguda a la producció massiva de neurones en aquest temps.

Aquesta neurogènesi, ubicada en la zona del record i l’aprenentatge que els especialistes situen al voltant de l’hipocamp, va ser experimentada amb ratolins. Les proves van mostrar que la reducció en el creixement de neurones augmenta els records i també al contrari, que la facultat de recordar disminueix quan la formació de neurones noves augmenta, tal i com succeeix en els primers cinc anys de vida, on aquests científics diuen hi ha molt dinamisme neuronal que afavoreix certa amnèsia infantil i on es fa evident aquella paradoxa de, “més és menys”.

La memòria és una aptitut particular de la intel·ligència que sempre intervé en la imaginació. Està implicada en l’àmbit de les relacions amb altres que han tingut cura nostra i ens han (re)conegut de minyons.  La nostra memòria històrica, en aquests primers anys, és un relat fet de petjades mnèmiques, d’històries contades, de vivències emotives, forrades i marcades pel llenguatge, decorades d’interpretacions, i que van donar forma a la nostra realitat subjectiva que podríem reflectir amb la proposta: “Soc una versió de l’Altre i una evocació de mi”.

Psicobiologia, enregistraments, impressions subjectives, relats i composició psíquica única. Un conjunt que segueix els meandres d'una novel·la amb els seus personatges i la seva trama plena de sentits, que dona formes a un JO i expectatives a l’Altre. Jocs pulsionals que empenyen el desig i els actes inconscients amb resultats imprevisibles, fruit dels records, repeticions i elaboracions singulars que és donen en cada subjecte. 

Tota operació psíquica, i per tant els records, així com els trastorns de la memòria, poden tenir diferents fonamentacions i fonts etiològiques. Per exemple, podem descriure la memòria evocativa com aquella que ens serveix per recuperar, recordar situacions i fets passats que han quedat fixats, impresos, i fem us d'aquesta evocació amb la memòria retrògrada que li pregunta al passat, això si, sempre dins d'una realitat psíquica que ens és pròpia.

Quan als trastorns de la memòria hem de parlar de les amnèsies, que són la dificultat que tenim per recordar, evocar i recuperar informació i que pot derivar-se d'una causa orgànica o emocional. Un exemple és l'amnèsia d’identitat que apareix després d’un xoc accidental i que cura sense deixar rastre, fins aquelles amnèsies psicogèniques fruit de la repressió o refús emocional, dels records viscuts com traumàtics i que tenen com a finalitat preservar-nos del dolor inacceptable, passant per aquells subjectes amb personalitats múltiples on hom no recorda res de qui és quan ocupa diferents identitats que viuen diferents vides, fins a malalties neurodegeneratives causades per la mort progressiva de neurones que deterioren determinades zones del cervell, esborrant aquests records imminents del present i poc a poc els del passat.

L’amnèsia no és només una manca de records, si no un desordre d’aquests on podem fer tota mena de barreges entre lo vertader i lo  fals, fet que també alterarà el sentit de la percepció i de l’orientació i per tant de qui som realment.

Ara bé, més enllà del que recordem conscientment, també i bàsicament, ens veiem representats pel que fem sense tenir-ne massa consciència de perquè ho fem. Aquesta dimensió inconscient, que no és amnèsica, en el sentit estricte de la paraula, està governada per una memòria impregnada d’experiències anteriors, impregnada de significants que escapen al control de la consciència i resten reprimits però veladament actius, en una mena de memòria encriptada que funciona amb altres codis. 

Som biologia, neurones...? Som el que ens diuen que som? Som motllos de l’Altre que amb el llenguatge ha donat forma als records de les nostres relacions, vivències i fets? Som el que vivim mediatitzat pel desig, pel record conscient i l'acció inconscient? Som mentre altres ens duguin en la seva vida, en la seva memòria? Som el que hem fet i aconseguit? Som...?

Avui vivim en una cultura molt atribolada, mancada d’espais on sedimentar les vivències i els records que alimenten la memòria. Hi ha poca serenor per poder donar consistència a les experiències de vida, pot ser perquè pensem i vivim sense aturar-nos i recrear-nos en el que hem viscut i en la seva anàlisi. Pot ser només mirem endevant, o estem més pendents de novetats, de sensacions, de reconeixement, del que hem d’aconseguir, de tot el que queda per fer, del que manca, de pensar en demà, oblidant el que hi ha en les nostres vides: el passat, l’ara, és a dir, el que ens ha fet fins aquest moment, el que respon qui i que som.  

Amb aquests paràmetres és complicat consolidar una memòria històrica, tant social com subjectiva. Sembla que estem amarats de relativismes, de trets d’identitat sempre a punt de fondre’s perquè no és poden enfrontar amb fermesa a les proves que ens posa la vida, moments on quedem espaordits, angoixats i bloquejats, perquè sentim el dolor del no res molt a la vora.

Podríem dir que vivim en un cert estat de paramnèsia que és un tipus de disfunció de la memòria on hi ha falsos reconeixements de situacions y persones, falses informacions que la memòria ens remet. Impressions on ens creiem que el que vivim per primer cop ya ho hem viscut abans ("Dejà vu"). On el que hem viscut altres vegades, creiem que és el primer cop que ho experimentem, ("jamais vu"). Tot plegat embolcallat amb una mena de sensació d'enterboliment entre el passat i el present, entre el que ens és proper i el que ens és estrany.  

Jorge Luis Borges deia: “Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.               

dilluns, 2 de desembre del 2013

SENTIMENT DE BUIDOR I DERIVES AMOROSES

Hi ha moltes persones que estan vivint situacions traumàtiques que incideixen en la fragilitat dels seus vincles, els desorienten en els projectes de vida i els provoquen una mena de buit interior, de desesperança. Avui, la manca d'orientació ètica i la superficialitat d'ésser, fa trontollar l'estabilitat psíquica d’aquests subjectes, la seva autoestima i desnivella els seus estats d’ànim. Aquests tipus d’experiències reflecteixen també, estats d’indefinició, apatia i colapse.

La vacuïtat interior és un señal de no tenir el control de la pròpia vida, de patir-la, de no trobar-li sentit i orientació, punt on les relacions amb altres tenen l’objectiu de la gratificació immediata, de desafecció. A aquestes persones els costa sentir perquè no tenen clar el que volen i els sentiments que experimenten. Viuen immerses en una sensació de vulnerabilitat que és vol anestesiar, insensibilitzar, per tal de no patir i angoixar-se pel fet de no saber que fer davant la manca de valor intrínsec de la vida.

El sentiment de buidor no implica que els subjectes no tinguin potencialitat emocional, si no que en determinats moments de la seva vida, apareix un desconcert quan a la seva identitat i valor propi que els desorienta emocionalment i els genera sentiments d’impotència per fer quelcom amb sentit, significatiu per a ells en les seves vides i en les seves relacions.

Hi ha una consulta persistent en el nostre àmbit d’atenció: persones que viuen decepcions i fracassos repetits en les seves relacions amoroses. Relacions amb vincles molt fràgils on, amb certa rapidesa, experimenten sensacions d’avorriment, temor a l’abandó i desapareixen les “bones sensacions inicials”, s'esvaeixen les fantasies ideals que vestien l’atracció, l’enamorament, la passió i les relacions sexuals.

Freqüentment el sentiment de buidor pot afavorir relacions de dependència que és disfressen d’amor. Distintes modalitats de “contracte amatori” per evitar la soledat. Vincles on les persones intercanvien un gaudi d'expectatives, fins i tot certes satisfaccions. Les relacions possessives, de domini, utilitaristes, parasitaries, simbiòtiques, sàdiques i masoquistes, en són una petita mostra.

Alguns trastorns sexuals apareixen com a resultat d’una experiència sentimental viscuda com a buida, mecànica i sense contingut. Certes alteracions singulars com una sexualitat desviada, addictiva, indiscriminada; impotència, incapacitat de manifestar sentiments intensos a la parella, així com la manca de desig sexual, responen, entre altres, a experiències de vacuïtat.

Són moltes les persones que parlen de les seves relacions de parella com a necessàries per “omplir un buit que senten” i el seu desencís, enuig i desesperança és fa evident quan aquesta parella no ha satisfet les carències. Novament s’instal·la la buidor, amb una pregunta que l’acompanya: el buit me’l deixa l’Altre?

Aquesta dificultat per reconèixer el que hom sent i desitja, té en el punt de mira la particular història subjectiva de cadascú, si, però també el fet de viure en una època on els discursos predominants allunyen al subjecte d’ ell mateix, l’alienen a l’objecte i a les aparences i deixen de banda valors i raons existencials. Una cultura on és recicla de forma inadequada les vivències que ens aboquen, un i altre cop, a la sensació d'incertesa, pànic i emotivitat zero.

Per a molts subjectes hi ha la percepció de viure segons el que els demés esperen d’ells. És pren patró dels altres per encaixar on calgui, fins el punt de que un subjecte pot quedar definit com un conjunt de miralls que reflecteixen lo que cadascú espera d’ell. Tota una difusió de la identitat, tota una deriva amenaçadora que gesta nivells importants d'angoixa, desesperació, impulsivitat, aflicció i soledat. 

dimecres, 16 d’octubre del 2013

FAMÍLIES: FUNCIONS, DISFUNCIONS I AVENIR


La família és una estructura social bàsica on interactuen subjectes que tenen les seves particularitats psicològiques,  i que estan vinculdes a una cultura i a determinades formes d’entendre la vida, la convivència.
 
La funció primordial de la família és la defensa de la vida i de la vida digna, intentant ensenyar als seus integrants totes aquelles accions que ho facin possible: ensenyança de relacions familiars, afectives, tenir cura d'un mateix, vetllar per la salut, valors, habilitats socials, laborals...
 
Hi ha famílies d’aparença ben “normal” i famílies que ho són veritablement, perquè estant ben estructurades. Famílies on els seus membres han viscut i integrat la seva funció i funcionalitat, i que seran capaços de transmetre-ho al seus successors.
 
Hi ha altres famílies on s'aprecia una decadència de la funció paterna i/o materna. També llars on s’hi viu l’abús sexual, l’incest, el maltractament i no són poques. Ningú ho diria, semblen famílies ben constituïdes però s’hi experimenten fenòmens extrems. Sabem que cada família té la seva novel·la, els seus secrets, uns mes escabrosos i rellevants que altres, ho sabem pel rastre de sofriment, dolor, malaltia i amoralitat que deixen en els seus membres.
 
Avui el repertori del que entenem per família i la interacció i funció dels seus components ha canviat tant que no ens podem atrevir a pronosticar quins seran els efectes sobre la subjectivitat dels seus infants i joves, (futurs adults i pares), aquesta variarà segons el tipus de constitució familiar, d’història i de vincles que visquin.
 
Famílies de tipus patriarcal, nuclear, monoparental, mixtes, reconstituïdes, heterosexuals, homosexuals, (amb adopció i/o amb gestació). Famílies que han contractat un ventre de lloguer,  famílies amb inseminacions de donants anònims, famílies adoptives, substitutes, acoblades, simbiòtiques, regressives i pseudofamílies (sense vincles), que es componen, descomponen i recomposen segons les particularitats subjectives i l'emergència de conflictes, crisis, precarietat, etc...
 
Famílies extenses i noves famílies es barregen i canvien de format en la nostra civilització amb una rapidesa sorprenent, amb unes textures i entramats que causen, com a mínim, cert sentiment de fragilitat i desorientació per als seus integrants, i amb un tipus de lligams que és volatilitzen i metamorfosegen amb prestesa quan a persones, personalitats, afectes, lligams, espais i temps. Cap on anem?
 
Una cosa crec fermament: quan millor funcioni una família per als seus membres, esdevenint suficientment bona, quan millor sàpiguen transmetre aquest respecte pel proïsme, aquesta defensa de la vida i de la vida digna, quan més aliança, complicitat i cohesió hi hagi entre família, escola i societat, menys protagonisme tindrà la psiquiatria i la psicologia clínica en la vida dels infants, joves i futurs adults.

dimecres, 15 de maig del 2013

"TOT PER AL POBLE PERÒ SENSE EL POBLE"

El dèspota no té en compte la justícia si no la seva voluntat i la dels propers al seu ideari. Abusa del poder que té i ho fa oprimint, deixant un rastre d'infertilitat, inhumanitat i desolació. Aristòtil deia que la tirania és lo més allunyat a una Constitució.

Els homes no han nascut per sotmetre’s però viuen sotmesos. Han nascut per la fraternitat però viuen relacions desequilibrants que produeix la dialèctica dominador/dominat. Han rebut el llenguatge com a eina de comunicació, apropament i comprensió, però l’utilitzen per donar ordres i hipotecar la seva voluntat.
  
Etienne de La Boétie en el seu text, “Contra un”, planteja la qüestió de la legitimitat de qualsevol autoritat sobre un poble i analitza les relacions de domini.

Sembla, diu La Boétie, que la naturalesa no ens hagi fet per estar units si no per ser uns o dit d’un altra manera u+u+u+u. Diu que no som lliures perquè ens fa por ser-ho, doncs no sabem administrar aquesta llibertat, no sabem on limita i amb què, punt on entra en joc el diàleg llibertat-inseguretat-temor-seguretat.

Quan La Boétie parla de l’absolutisme i, en particular de l’home dèspota, ho fa referint-se a lo perillós que pot resultar que aquest governi legitimat per l’elecció del poble, més enllà de les particularitats psicològiques o de les creences amb que basa les seves accions. Diu que aquest és el tirà més perillós, és el que fa ús d’un despotisme il·lustrat.

Aquest funcionament despòtic de: “tot per al poble però sense el poble”, no creu en les capacitats que dones i homes tenen per dirigir i potenciar les pròpies iniciatives, exercici de la veritable llibertat, segons La Boétie. Cada cop més, davant les imposicions i impossibilitats de viure amb dignitat i llibertat hem de lluitar pels nostres drets, hem de defensar-los, hem de fer-nos sentir.

Els pobles necessiten, demanen i accepten tirans quan més insegurs se senten. Són capaços de renunciar a les llibertats perquè la por a la incertesa els paralitza. Ens lliguem a qualsevol fil, encara que sigui imaginari, que ens doni un mínim de sentit al viure malgrat sigui a costa de patir-ho.

La vida en mans de dèspotes, cínics, hipòcrites i amorals resultarà molt sofrible. Quan es cau en el parany de la subjecció i de l'ofec entrem en convulsió i desordre. És quan pot retornar el desig de cimentar nous pilars que donin força i convenciment als subjectes per demanar més llibertat i tornar a creure que una vida millor és possible i que hom hi té molt a fer, més que a dir. És quan és pot intentar transformar aquells comportaments desviats i nocius, sorgits del tipus d’educació i de cultura que vam rebre i mal interpretar. 

Montesquieu deia: "No existeix tirania pitjor que l’exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia"

dimarts, 7 de maig del 2013

VULL RES: EL DESIG EN L'ANORÈXIA


El títol d'aquest escrit reflexa un dels posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant.  Quan hom no vol menjar i deixa de menjar, podem dir que no està influït pels mateixos motius.

L’anorèxia, per a la psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma, una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi, psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.

Des de la insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!! i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades, aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi té a veure o pot estar-hi relacionat.

Cada subjecte ens mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de  viure amb una inquietud constant per estar habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.

El cos juga un paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic. El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica que apunta a la posició sexuada de cada pacient.

L’anorèxia és el brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després, els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.

La xarxa imaginària i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els trastorns de l’alimentació en general.  

La cultura del nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe, sense corbes.

És fonamental proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar certa consciència i consistència al JO.

dimecres, 27 de febrer del 2013

IMPULSOS AUTODESTRUTIUS, i (II)

En la meva pràctica clínica, no recordo que ningú que tingués tendències autodestructives és negués a parlar d’elles. Ara bé, cal tenir en compte, cal intentar cercar allò intern que pot empènyer a actuar en silenci (idees i pensaments recurrents, malalties greus, pérdues...).
Parlar i elaborar, en la mida de lo possible, és un primer pas terapèutic, un més aquí de l’acte i que pot donar plenitud a la paraula, a la lectura del fantasma particular que embolcalla el pensament lesiu. Un acostament al sentit del patiment, a les raons sordes que actuen més enllà de la consciència. Treball de recerca per tal de donar-li a l’impuls, al "pas a l'acte", un nou escenari, incruent, un nou estatut.
Hi ha també patologies severes a les que és molt difícil accedir-hi des d’un treball psicoanalític i psicoterapèutic només, i que cal saber diagnosticar amb precisió per tal d’intentar reduir riscos. Em refereixo a les psicosis maniacodepressives o bipolars, on hi ha un risc important de conductes autolesives, també altres malalties com l’esquizofrènia, la paranoia, etc.
Què fa que hom perdi les ganes de seguir vivint? Què fa que una persona pugui negar-se la vida, restar mort malgrat seguir viu? Dedicar-li la mort a algú?
Pors, temors, decepcions, pèrdues, fracassos, desamor, malentesos, ofuscacions, desenganys, determinades malalties..., associats a una estructura de personalitat determinada fruit d’una història de vida, de relacions, d’expectatives, i experiències quotidianes concretes i singulars.
Persones amb un important grau de desesperança acompanyada d’un sentiment viu de desemparament. Símptomes que trobem, entre altres malestars possibles, als estats depressius greus o estats efòrics intensos.
Hi ha persones que per les seves característiques personals és consideren poc estimades, se senten com una càrrega per els altres. També hi ha qui pot patir un impuls incontenible de venjança i còlera cap algú i la seva tendència o acte suïcida pot arribar a ser un missatge pòstum. 
La impulsivitat anul·la la paraula, la reflexió, la raó, per la qual cosa el subjecte que pensa i pot parlar sobre les seves idees i la seva manera de procedir, té menys risc de fer-se mal, de suïcidar-se.
La concepció i expectatives vitals que tingui cada persona, sens dubte que pot influir en l’elaboració i contenció dels impulsos autodestructius. Per exemple, hi ha factors espirituals i de fe que tenen la particularitat de contenir l’acte impulsiu, així com altres poden promoure’l. El més significatiu per ambdues possibilitats és el grau de consistència de la fe del subjecte pel que fa a lo transcendent, amb el proïsme i el nivell d’esperança en que està basada la seva creença.

dimecres, 13 de febrer del 2013

IMPULSOS AUTODESTRUCTIUS (I)

Sentir-nos contrariats per una pèrdua d’esperança, per un dany viscut com irreparable, per quelcom que ens produeix ràbia, còlera, agressivitat, són situacions que poden cridar a la desesperació del subjecte i a respostes reactives desmesurades.

L’impuls autodestructiu més extrem que és pot posar de relleu en moments crítics, i segons la singularitat psíquica de cadascú, és el suïcidi.
Quines persones presenten aquest risc?
Bàsicament aquelles que ho anuncien, que avisen que es volen suïcidar. De fet moltes de les persones que han fet un intent de suïcidi ho han avisat, sigui a la família, a amics. Tot suïcidi o tot intent, porten el seu propi missatge dirigit a algú altre. Compte amb pensar i creure que, qui parla de suïcidi no el vol dur a terme, que només és un crit d'atenció, un "farol".
Són persones que solen presentar senyals evidents de menyspreu cap a si mateixes, importants sentiments d’indignitat i culpa. Són subjectes que creuen haver comés alguna mena de transgressió imperdonable, Tenen un to anímic trist i inhibit o, contràriament poden mostrar-se excessivament eufòrics.
Tenen poca esperança en l’avenir i solen fer una interpretació de la realitat en negatiu. Molts és queixen de que la seva vida no té sentit i experimenten un intens sentiment de dolor i buidor. També hi ha persones que mostren un estat d'excitació, hiperactivitat i exaltació que poden abocar a comportaments de risc, per la dificultat de control que tenen.
Bona part de les reaccions impulsives i conductes autodestructives poden anar relacionades amb la ingesta de drogues i alcohol, fet que comporta un factor de risc important quan es prenen decisions sota els seus efectes, (conduir begut i/o drogat).
La influència de les drogues i l’alcohol gesten un comportament poc reflexiu, no fa falta ser-hi addicte, n’hi ha prou amb consums esporàdics. Si el consum de tòxics esdevé constant o crònic la persona pot patir serioses alteracions del judici, costar-li discernir amb claredat i pot augmentar el nivell de risc pel que fa a la seva integritat física i psíquica. El més important però és que la addicció continuada és, potencialment, un suïcidi lent, una autodestrucció gradual.

Generalment l’addicció comporta força tensions en les relacions que el subjecte té amb els altres, fonamentalment amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics, etc., arribant a situacions límit susceptibles de desencadenar una temptativa de suïcidi, per l’augment de conflicte, tensió i negativitat cap a si mateix.

És important pensar en aquests “accidents” que succeeixen arreu (feina, trànsit, dopatge en l’esport, esports de risc, etc.) i que molts cops són el resultat d’un suïcidi indirecte, doncs, més enllà de considerar-los fortuïts hi podem trobar elements i factors personals o conductes que ens poden donar pistes d’un malestar i/o sentiment  d’impotència i desesperació, molts cops desconegut o menystingut per les persones de l’entorn, però viscut amb intensitat per la persona que ho pateix.
Altre punt a tenir en compte com a risc d’impulsos autodestructius és la sensibilitat, la fragilitat del subjecte quan pateix una pèrdua significativa: una persona estimada, situacions viscudes com un fracàs o decepció (amor, feina, projectes, estudis, fortuna, disfunció, incapacitació, malalties incurables, etc).
No hi ha pèrdua, fracàs o limitació sense importància. No ho vivim tots de la mateixa manera. Forma part de la singularitat de cadascú la intensitat amb que es visqui un sentiment de pèrdua, també el grau d'inestabilitat que pot produir.
El que si sabem és que hi ha un risc a suïcidar-se quan hom ho pensa amb certa insistència, quan té pocs elements estabilitzadors internament i al seu voltant, quan té un cert rastre de pèrdues i/o fracassos significatius, quan els ideals i il·lusions estan fora del seu abast, se li fan impossibles, per limitacions pròpies o per ser massa exigents i desmesurats.  Tot plegat altera la seva capacitat de discerniment, de control, d'esperança.  Quans accidents encoberts!! Quantes persones que és van sentint poc valuoses, desvitalitzades, dia rere dia, any era any, en silenci, sense dir-ne gran cosa, sense massa soroll, fins que un dia...
Resulta difícil reconèixer el potencial autodestructiu d’una persona, tingui la edat que tingui. No és una escomesa fàcil, ni per les persones que diuen conèixer-la, ni per molta pràctica que tingui un especialista en tractar amb subjectes que presenten aquest risc o han intentat el suïcidi.
Cal precaució, alerta i una fina escolta i sensibilitat en l’anàlisi cas per cas. No hi ha generalitzacions que valguin, hi ha un passat i un present per a cadascú que són els que donen senyals.
(Segueix)