INDIVIDUALISME, SOLIDARITAT I VICEVERSA

Les transformacions socio-econòmiques  que s’han produït en les societats contemporànies han promogut el desenvolupament de  l’ individualisme i han deteriorat la perspectiva de l’altre, la consideració de l’altre, però hi ha excepcions on sembla que l’altre compta per nosaltres. Per què ens importa el proïsme?

L’accident del tren de Santiago de Compostela ens ha commogut a tots. Primer per la quantitat de persones que hi han deixat la vida, pels nombrosos ferits i pel dolor de totes aquelles gents properes que pateixen aquestes pèrdues i ferides.

Aquest fet desgraciat ha desencadenat, un cop més, la solidaritat  i heroïcitat de les persones, ha promogut aquesta disposició empàtica que podem tenir de posar-nos en el lloc de l’altre i actuar pensant més enllà de nosaltres, pensant en aquest altre necessitat.  Persones anònimes i professionals estan donant un exemple d’humanisme i fan aparèixer valors que no són precisament el que més és practiquen en la vida quotidiana o els que més  s’ensenyen i apareixen en el mitjans de comunicació. Fan falta situacions extremes perquè l’altre importi?

La solidaritat, com altres valors no responen a la “marca Espanya”, com diuen alguns mitjans, sino que són estils de vida que es transmeten des de la família, l’escola i la societat a la que pertanyem. Són qualitats humanes que propicien una forma de viure i conviure,  són patrimoni de la humanitat,  de tot aquell que vulgui conèixer-los, endinsar-s’hi  i practicar-los, per tal de poder-los viure i transmetre.

Tinc quelcom que em fa dubtar: Si aquesta societat capitalista i consumista,  ha promogut el “tot, aquí hi ara”, fàcilment podem reconèixer que l’ impuls a l’acció, ( com dèiem en anteriors articles), supera amb molt al de la reflexió i el sentit dels fets. Aleshores, què passa perquè molta gent s’impregni d’aquest alè solidari i actuï i es commogui amb els necessitats, amb els que pateixen desgràcies, fins i tot posant en risc la seva vida o sobrepassant límits que altrament hom ni és plantejaria?

Hi ha qüestions que se'm fan insistents en tot aquest succés: on està el límit entre la informació i la mercantilització de la desgràcia que segur que té un propòsit per aquells que la promouen? Per què tanta reiteració informativa, amb les mateixes paraules, les mateixes imatges, els mateixos continguts, segons es tracti d’un mitjà o altre, d’una cadena de TV o altra?  Com és que una tragèdia pot arribar a convertir-se en un espectacle? De que se’ns proposa que gaudim?

Certament que situacions com aquestes sacsegen el sac dels valors i el valor del pluralisme. Un pluralisme de diversitats humanes que posa a prova la nostra autenticitat, doncs la vida quotidiana ens proposa avaluar la nostra coherència,  ens interpel·la sobre quins valors volem per la nostra vida amb altres i el que és més important: si aquests valors formen part de nosaltres o els “consumim” segons interessos, a la carta.

PSICOANÀLISI: UNA APOSTA PER ÉSSER

És molt necessari que hi hagi professionals del camp de la salut, de les humanitats, de les ciències socials i de l'educació, (psicologia, medicina, treball social, pedagogia, sociologia, antropologia, filosofia, etc), que estiguin interessats pel present i futur de les dones, homes, joves i nens des de les seves respectives disciplines.

Un pas més seria que alguns d’aquests professionals poguessin interessar-se per l'inconscient i esdevenir encara més sensibles a les determinacions humanes que s’imposen a la ignorància subjectiva i que condicionen la vida de tot individu. Determinacions aparentment sense sentit però claus quan a fets que guien, dolen i commocionen el tipus de vida de cada subjecte, el tipus de societat en la que vivim.

Professionals interessats en la vida, la relació, l'amor, l'alegria, el dolor i el sofriment humà, interessats per allò conflictiu del subjecte que increpa el malestar amb ell mateix i amb altres. Professionals que es preguntin sobre el sentit de la vida, per tal d’aprendre de la inquietud del desig i dels rastres que deixa.

Persones preocupades i honestes amb elles mateixes que més enllà de mirar i assenyalar cap a fora quan el neguit els atrapa, es pregunten si hi tenen quelcom a veure amb el que els hi passa, el que viuen i com ho viuen.

La formació psicoanalítica sol ser llarga i rigorosa. Des de l’anàlisi personal que dura uns anys, l’aprenentatge teòric, clínic i terapèutic que passa per un extensiu control del coneixement i saber fer amb els malestars i trastorns psíquics, i un procés progressiu d’habilitació, responsabilitat, reconeixement, garantia i possibilitat institucional. 

Per la psicoanàlisi un subjecte sempre és únic, perquè té una història i experiència de vida que res tenen a veure amb altres. Cada subjecte té una connotació única pel que fa al seu desig, la seva posició sexuada, el seu llenguatge i significació, la seva realitat psíquica interna, producte dels lligams, dels vincles amb l’Altre i amb altres.

La psicoanàlisi, a més d’una teoria i mètode de recerca de la ment humana, és una psicoteràpia que va més enllà de guarir el malestar i el patiment que causen els diferents trastorns psicològics. Intenta que el subjecte trobi el sentit del seu desig inconscient que l'interroga sobre qui és, que el fa patir i sobre la vida que porta. La psicoanàlisi puntúa al subjecte com a protagonista de la seva vida, responsable de la mateixa. Tot anàlisi demana un temps prudent per trobar respostes a aquest existir, al malestar subjectiu  i proposa  un plus: obrir-se al coneixement, a la pròpia veritat i autenticitat com a subjecte.

En una societat, i, -en el camp de la salut mental en particular -, on hi ha tants “amos” que s’esforcen en voler imposar que no hi tenim res a veure amb el que ens passa, que el patiment és, si o si, una malaltia del cervell, un determini genètic; amos que ens diuen el que hem de fer, com ho hem de fer i el que ens convé (psicofàrmacs inclosos), la psicoanàlisi continua vetllant per la veritat del subjecte humà, per la particularitat del desig, per les causes de les penúries humanes que tant ens esforcem en silenciar, reprimir i anestesiar en compte de conèixer, afrontar, manejar-les i reconduir-les d'altra manera.

L’ètica psicoanalítica es desmarca de l’ètica moralista que ens diu el que hem de viure i com, el que està bé o malament. La psicoanàlisi continua vetllant pels efectes que tenen els vincles entre subjectes en una cultura determinada, per tal que aquests subjectes i la societat en la que viuen puguin trobar sortides al malestar, de manera que és produeixin canvis en les formes de viure en relació i d'entendre la vida, tot recuperant la consciència del que va en contra d'un mateix, del que fa mal i danya.

La majoria de psicoanalistes som conscients de les nostres limitacions i la del nostre mètode de treball, com la resta de teories i praxis de la ment humana. Entre tots podem oferir molt, però costa deixar les pugnes de poder, hi ha molts interessos en joc i aquí és on es perden les aliances de construir un saber clínic i un saber fer per part dels professionals implicats, per tal de poder oferir a cada subjecte que pateix un malestar o trastorn, el millor guariment possible.

  

La salut mental no hauria de caure en el parany de les presses que la actual societat del malestar demana, i que es converteix en l'acció agressiva dels determinismes biològics. Cal donar respostes però no podem acceptar quedar-nos sense la possibilitat dels nostres espais de reflexió, coneixement plural de la ment humana, de les nostres maneres d'entendre i procedir en els diferents tipus de psicoteràpies, de la possibilitat d'intercanvi, respecte i propostes plurals creatives, tenint en compte cada subjecte. No podem deixar de banda la paraula del que pateix, l'escolta; hi ha massa en joc.

ESCAPAR DE LA SORDIDESA DE LA VIDA

És una de les reaccions humanes més instintives, automatitzades, temeroses del compromís i la confrontació: escapar, escapolir-se, fugir, evitar, despistar, oblidar, renunciar, inhibir-se, dimitir, migrar, dubtar, culpar a altres, negar l'evidència, evadir-se, somiar, imaginar, fantasiar, anestesiar-se, drogar-se...

Totes aquestes i altres variables passen per diferents graus d’intensitat, depenent de cada subjecte i per tant condicionen de diferent manera l’experiència relacional, convivencial i vital. Hom pot donar-se mil i un arguments per escapar de la sordidesa de la vida, el problema és que l'equipatge subjectiu no es queda en el lloc del que hom s'escapa.   

Hi ha escapades i fugides creatives, que incrementen la força per canviar quelcom, transformar, reeixir, però malauradament no són les més abundoses. Hi ha moltes més persones que han fugit i fugeixen dels enemics, de les preocupacions, contrarietats, contratemps i situacions de conflicte, que les que s’hi enfronten o han enfrontat.

Algú deia que l’escapisme és un art no reconegut perquè les moltes formes que adopta no s’han vist mai com una resposta que autentifica la vida. Més aviat com una supervivència ranquejant. Una societat amb poca fraternitat, amb poca igualtat i generositat entre els subjectes, provoca inhibicions, escapismes. Els recels i els ressentiments fracturen els lligams i distancien les persones i els països.

Escapar-nos per evitar el desplaer, l’objectiu que costa esforç, el compromís, la responsabilitat, etc., és un dels esports predilectes dels subjectes amb estat de fallida, malalts d'amor, amb una visió descolorida del futur, insegurs i opacs.

L’escapisme arriba a ser per a molts un sistema de vida. Subjectes esgarrifats per tot allò que temen i dolen, encara que sigui un pessic. Subjectes que no suporten cap mena de malestar perquè no s’han exercitat en el noble art de l'enfrontament als reptes que la vida els presenta, des de els més comuns i qüotidians, fins els que resulten dolorosos i punyents.

Subjectes que en la mesura que perden el costum de posar en pràctica el seu potencial, les seves capacitats i limitacions, anticipen el fracàs amb les seves renuncies. Dubten tant d’ells mateixos que accepten abans qualsevol trampa acomodatícia per tal de no viure les veritables limitacions o suportar el sacrifici de l'esforç, ambdós dificulten l'acceptació del que som i del que fem.  

Els límits, les impossibilitats que s’experimenten quan ens enfrontem a quelcom, marquen un llindar que ens assenyala que no és pot tot, però tampoc fugir de tot, sense conseqüències.

El problema d’aquest “art” és que quan més ens escapem de tot allò que ens implica i incumbeix, quan més intentem disfressar la realitat, menys creiem en la possibilitat d'afrontar i resoldre la fragilitat i vulnerabilitat que anem sentint, assolint i acumulant.

"TOT PER AL POBLE PERÒ SENSE EL POBLE"

El dèspota no té en compte la justícia si no la seva voluntat i la dels propers al seu ideari. Abusa del poder que té i ho fa oprimint, deixant un rastre d'infertilitat, inhumanitat i desolació. Aristòtil deia que la tirania és lo més allunyat a una Constitució.

Els homes no han nascut per sotmetre’s però viuen sotmesos. Han nascut per la fraternitat però viuen relacions desequilibrants que produeix la dialèctica dominador/dominat. Han rebut el llenguatge com a eina de comunicació, apropament i comprensió, però l’utilitzen per donar ordres i hipotecar la seva voluntat.

  

Etienne de La Boétie en el seu text, “Contra un”, planteja la qüestió de la legitimitat de qualsevol autoritat sobre un poble i analitza les relacions de domini.

Sembla, diu La Boétie, que la naturalesa no ens hagi fet per estar units si no per ser uns o dit d’un altra manera u+u+u+u. Diu que no som lliures perquè ens fa por ser-ho, doncs no sabem administrar aquesta llibertat, no sabem on limita i amb què, punt on entra en joc el diàleg llibertat-inseguretat-temor-seguretat.

Quan La Boétie parla de l’absolutisme i, en particular de l’home dèspota, ho fa referint-se a lo perillós que pot resultar que aquest governi legitimat per l’elecció del poble, més enllà de les particularitats psicològiques o de les creences amb que basa les seves accions. Diu que aquest és el tirà més perillós, és el que fa ús d’un despotisme il·lustrat.

Aquest funcionament despòtic de: “tot per al poble però sense el poble”, no creu en les capacitats que dones i homes tenen per dirigir i potenciar les pròpies iniciatives, exercici de la veritable llibertat, segons La Boétie. Cada cop més, davant les imposicions i impossibilitats de viure amb dignitat i llibertat hem de lluitar pels nostres drets, hem de defensar-los, hem de fer-nos sentir.

Els pobles necessiten, demanen i accepten tirans quan més insegurs se senten. Són capaços de renunciar a les llibertats perquè la por a la incertesa els paralitza. Ens lliguem a qualsevol fil, encara que sigui imaginari, que ens doni un mínim de sentit al viure malgrat sigui a costa de patir-ho.

La vida en mans de dèspotes, cínics, hipòcrites i amorals resultarà molt sofrible. Quan es cau en el parany de la subjecció i de l'ofec entrem en convulsió i desordre. És quan pot retornar el desig de cimentar nous pilars que donin força i convenciment als subjectes per demanar més llibertat i tornar a creure que una vida millor és possible i que hom hi té molt a fer, més que a dir. És quan és pot intentar transformar aquells comportaments desviats i nocius, sorgits del tipus d’educació i de cultura que vam rebre i mal interpretar. 

Montesquieu deia: "No existeix tirania pitjor que l’exercida a l'ombra de les lleis i amb aparences de justícia"

VULL RES: EL DESIG EN L'ANORÈXIA

El títol d'aquest escrit reflexa un dels posicionaments, de les expressions que podem constatar en una persona que té un problema important amb l’alimentació; una dona (majoritàriament), un home o un infant.  Quan hom no vol menjar i deixa de menjar, podem dir que no està influït pels mateixos motius.

L’anorèxia, per a la psicoanàlisi no és una entitat nosològica aïllada, la considerem un símptoma, una síndrome, si és vol, dins d’una estructura clínica concreta: neurosi, psicosi o perversió. Un símptoma enigmàtic i complex, que cal desxifrar, fins hi tot cal valorar una intervenció mèdica a nivell d’hospitalització per les conseqüències que pot comportar per a cada pacient. Així de greu.

Des de la insistència en mantenir el desig insatisfet: vull res!! o no més!! i poder dur-lo fins a les últimes conseqüències, fins a no voler menjar per por a ser enverinat o enverinada, a ofegar-se, deliris que podem trobar en algunes malalties més greus com les psicosis. Dins de les estructures esmentades, aquestes persones tenen una relació molt peculiar amb el menjar i tot el que hi té a veure o pot estar-hi relacionat.

Cada subjecte ens mostra el seu entramat, el trànsit i el tràmit que suposa haver d'ingerir, empassar el que no es vol, haver de  viure amb una inquietud constant per estar habitant un cos que és repudia i és viu i veu com un defecte continuat; alteracions de la forma i la imatge corporal en aquest festeig progressiu amb la mort.

El cos juga un paper important, un cos sempre imperfecte al que se li recrimina, des de la malaltia, no estar a l’alçada dels desitjos de perfecció que té el subjecte anorèxic. El volum i la morfologia d’aquest són percebuts sempre com un excedent. La distorsió de la imatge corporal és un símptoma persistent i una raó simbòlica que apunta a la posició sexuada de cada pacient.

L’anorèxia és el brot d’un patiment antic i forjat en el temps, on en un primer moment restà reprimit i pot tenir altres textures o diverses repeticions temporals. Després, els avatars de la vida l’han fet retornar i manifestar-se, en un moment precís i amb certa virulència.

La xarxa imaginària i determinades fantasies vinculades a la història de cadascú ens orienten per tal de separar els senyals, (símptomes), del fenomen de l’anorèxia que s’assemblen en el continent però que s’allunyen quan al contingut de les motivacions inconscients que té cada subjecte anorèxic. Les particularitats dels vincles familiars també tenen una rellevància notòria en el treball amb els trastorns de l’alimentació en general.  

La cultura del nostre temps podríem dir que afavoreix la proliferació d’aquest fenomen. Un culte obsessiu i imperatiu per la imatge, les dietes i “la línea que s'ha de mantenir”, promouen cànons de bellesa on destaca un cos sec, fins i tot informe, sense corbes.

És fonamental proposar un tractament cas per cas per tal d’esbrinar les necessitats més immediates d’intervenció psicològica i mèdica. Un sofriment simptomàtic amb dues cares, la que té veu i clam: No vull res! molt semblant per a tots els que pateixen aquest trastorn i l’altra cara que cal anar esculpint per poder veure que s’hi amaga dins la “pedra” subjectiva sempre deforme, sempre insatisfeta i amb el perill d’esquerdar-se si hom no troba les vetes fermes que poden donar certa consciència i consistència al JO.

"BINGE DRINKING" O LES PARADOXES DEL "BOTELLON"

Veure molta quantitat d’alcohol en poc temps, sobretot de matinada, amb la intenció d’intoxicar-se s’anomena ara, no només “botellón”, si no “binge drinking”.

Una praxi molt estesa entre adolescents i joves que ja forma part del registre de possibilitats d’oci, (drogues incloses) de cap de setmana i d’excursions de final de curs que hi podem trobar en algunes ciutats i pobles que accepten aquest turisme de borratxera i “colocamenta” per fer calaix, girant el cap a les conseqüències d’aquesta manera tant peculiar i nociva d’entendre la festa.

Què pensar de les institucions i locals que donen permís o fan la vista grossa perquè aquests excessos siguin més accessibles? Què fer des de les famílies, des de les escoles i universitats, mitjants d'informació? Quina prevenció?

Els dijous i, sobre tot els dissabtes, qualsevol plaça, carrer o jardí, pot resultar un lloc idoni per fer rotllana i sense massa paraules ingerir grans dosis d’alcohol, com si es tractés d’un concurs de mèrits, entre esperpèntiques cridòries i bufecs, riallades, sensacions de mareig, atordiment i vòmits. També sovint algun coma etílic amb el perill que comporta.

El “binge drinking o botellón” és una mena de bulímia líquida, doncs es posa a proba una ingesta massiva fins a rebentar, fins que el cos diu prou d’una manera alarmant en cada cas.

Les conseqüències i motivacions seran un gran registre particular en una praxi de grup. Doncs cada adolescent i jove tindrà els seus perquès subjectius per deixar-se hipnotitzar i repetir un i altre cop el mateix ritual.

Certament que la ingesta continuada augmenta el risc de dany, tant a nivell psicològic com neurològic. També pot augmentar un cert menys preu de si mateixos, una certa sensació de inadequació i desorientació. Solen ser joves força influenciables pel grup i amb cert neguit per la inseguretat i malestar que senten per determinades situacions de la seva vida passada i actual. Generalment els costa parlar d’ells mateixos, posar-se en contacte amb les seves emocions i sentiments i se senten temerosos davant la vida i les relacions que tenen que anar afrontant.

A nivell neurològic trobem una dificultat important per restar atents i concentrar-se, hi pot haver pèrdues de memòria evocativa i si hi ha intoxicacions greus i continuades podem pensar en quadres més complexos com la psicosi alcohòlica, delirium, etc.

Quin contrasentit que la festa i la diversió hagi de comportar a molts joves un dany pel fet de buscar l'alegria en una botella d'alcohol i no en la relació amb els qui van de marxa.

POR I MANIPULACIÓ POLÍTICA

Per als psicoanalistes el diagnòstic d’una societat passa per fer un repàs a fons de la relació entre la Llei i el conflicte particular que els subjectes d'aquesta presenten, entre altres possibilitats.

Viure en societat implica renuncies pròpies per tal de deixar espai a l’altre i fer possible una certa convivència, malgrat l’excedent de malestar estructural que aquestes renúncies comporten per a cadascú.

L’ordre social és necessari per regular la relació dels homes entre si. Però que fer quan el que està desorientat i actua desordenant aquest ordre social és l’Estat? Quan aquest no exerceix el poder polític per al bé comú? Què fer quan aquest Estat abusa de les seves atribucions en perjudici de la justícia social i el millor estat de benestar possible que li deu sempre als ciutadans? Què fer amb una forma d’exercir el poder que abusa y perverteix l’ordre i la vida del poble?

No oblidem que és el poble qui sempre té el poder, malgrat se l’oprimeixi, i tots els polítics i governants elegits democràticament són, només, els representats, els servidors d’aquest  poble.

Si aquests representants perden el nord i es dediquen a sembrar enfrontaments en compte de diàleg, a transgredir i perjudicar en compte de vetllar per la salut social, calen clams de rebuig, cal ocupar els carrers, protestar, indignar-se i sobre tot utilitzar el que calgui per fer sentir el pes de la paraula que demana un dret a decidir com volem el nostre futur.


Cal Fer-ho en pau, amb la força dels arguments lícits, amb molta passió i sense agressió i violència.

Estem en un moment on la societat està dividida per la desconfiança en els seus representants, per les impossibilitats i precarietat de la vida i benestar, per imposicions i desorientació del present i futur, per abusos, cinismes i hipocresia. Cauen les institucions i els lligams humans es perverteixen i amenacen fractura. Cap on anem?  Quins són els nostres referents? Qué volem?

És el poble el culpable de tot aquest enrenou? Si, tots i tenim a veure d’alguna manera, per les nostres peculiaritats, per com hem viscut, per la nostra forma de procedir, per no saber triar o no saber qui ens pot representar i vetllar millor per al present i futur, etc, etc. Tot aquest remenat porta les seves conseqüències i responsabilitats que uns tenen més que altres, però cadascú té la seva.

Vivim situacions que ens han dut a patir la inoperància, la ineficàcia, la mesquinesa, la manipulació, l’engany i la manca d’ètica d’aquests homes i dones que en els últims anys han exercit i exerceixen poders polítics i no polítics i que s’han dedicat més a engreixar el seu JO i les seves butxaques que a tenir cura i vetllar per tal de nodrir-se del seny necessari, tot treballant per al poble, per la gent que els va fer confiança.

Si l’Estat continua actuant de manera coercitiva generant por als ciutadans, si continua manipulant i faltant a la veritat i a la legalitat, si el missatge esperançador no comporta un canvi radical quan a les possibilitats de consens i unió, no hi haurà més remei que ingressar aquest Estat a un sanatori per tal que és guareixi de les seves alteracions de judici.

El malestar actual està massa tocat per la desconfiança, per la sensació d’assetjament i abús. Cada cop hi ha més persones que es mostren impulsives en compte de dialogants, atemorides en compte de confiades, perverses en compte de solidàries. Cada cop notem més els efectes de la coerció, desconsideració i opressió inhumanes. Això és perillós per una convivència en pau o pot ser necessari per tal de trobar nous sentits al que no va bé, nous escenaris per a la nostra civilització.

IMPULSOS AUTODESTRUTIUS, i (II)

En la meva pràctica clínica, no recordo que ningú que tingués tendències autodestructives és negués a parlar d’elles. Ara bé, cal tenir en compte, cal intentar cercar allò intern que pot empènyer a actuar en silenci (idees, malalties greus...), dins del subjecte.

Parlar i elaborar, en la mida de lo possible, és un primer pas terapèutic, un més enllà de l’acte i que pot donar plenitud a la paraula, a la lectura del fantasma particular que embolcalla el pensament lesiu. Un acostament al sentit del patiment, a les raons sordes que actuen més enllà de la consciència. Treball de recerca per tal de donar-li a l’impuls un nou escenari, incruent, un nou estatut.

Hi ha també patologies severes a les que és molt difícil accedir-hi des d’un treball psicoanalític i psicoterapèutic només, i que cal saber diagnosticar amb precisió per tal d’intentar reduir riscos. Em refereixo a les psicosis maniacodepressives o bipolars, on hi ha un risc important de conductes auto lesives, també altres malalties com l’esquizofrènia i la paranoia, etc.

Què fa que hom perdi les ganes de seguir vivint? Què fa que una persona és pugui negar la vida, restar mort malgrat seguir vivint? Dedicar-li la mort a algú?

Pors, temors, decepcions, pèrdues, fracassos, desamor, malentesos, ofuscacions, desenganys..., associats a una estructura de personalitat determinada fruit d’una història de vida, de relacions, d’expectatives, i experiències quotidianes concretes i singulars.

Persones amb un important grau de desesperança acompanyada d’un sentiment viu de desemparament. Símptomes que trobem, entre altres malestars possibles, als estats depressius greus.

Hi ha persones que per les seves característiques personals és consideren poc estimades, se senten com una càrrega per els altres. També hi ha qui pot patir un impuls incontenible de venjança i còlera cap algú i la seva tendència o acte suïcida pot arribar a ser un missatge pòstum. 

La impulsivitat anul·la la paraula, la reflexió, la raó, per la qual cosa el subjecte que pensa i pot parlar sobre les seves idees i la seva manera de procedir, té menys risc de fer-se mal, de suïcidar-se.

La concepció i expectatives vitals que tingui cada persona, sens dubte que pot influir en l’elaboració i contenció dels impulsos autodestructius. Per exemple, hi ha factors espirituals i de fe que tenen la particularitat de contenir l’acte impulsiu, així com altres poden promoure’l. El més significatiu per ambdues possibilitats és el grau de consistència de la fe del subjecte pel que fa a lo transcendent, amb el proïsme i el nivell d’esperança en que està basada la seva creença.

IMPULSOS AUTODESTRUCTIUS (I)

Sentir-nos contrariats per una pèrdua d’esperança, per un dany viscut com irreparable, per quelcom que ens produeix ràbia, còlera, agressivitat, són situacions que poden cridar a la desesperació del subjecte i a respostes reactives desmesurades i impulsives.

L’impuls autodestructiu més extrem que és pot posar de relleu en moments crítics, i segons la singularitat psíquica de cadascú, és el suïcidi.

Quines persones presenten aquest risc?

Bàsicament aquelles que ho anuncien, que avisen que es volen suïcidar. De fet moltes de les persones que han fet un intent de suïcidi ho han avisat, sigui a la família, a amics. Tot suïcidi o tot intent, porten el seu propi missatge dirigit a algú altre. Compte amb pensar i creure que, qui parla de suïcidi no el vol dur a terme, que només és un crit d'atenció, un "farol".

Son persones que solen presentar senyals evidents de menyspreu cap a si mateixes, importants sentiments d’indignitat i culpa. Són subjectes que creuen haver comés alguna mena de transgressió imperdonable, Tenen un to anímic trist i inhibit o, contràriament poden mostrar-se excessivament eufòrics.

Tenen poca esperança en l’avenir i solen fer una interpretació de la realitat en negatiu. Molts és queixen de que la seva vida no té sentit i experimenten un intens sentiment de dolor i buidor. També hi ha persones que mostren un estat d'excitació, hiperactivitat i exaltació que poden abocar a comportaments de risc, per la dificultat de control que tenen.

Bona part de les reaccions impulsives i conductes autodestructives poden anar relacionades amb la ingesta de drogues i alcohol, fet que comporta un factor de risc important quan es prenen decisions sota els seus efectes, (conduir begut i/o drogat).

La influència de les drogues i l’alcohol gesten un comportament poc reflexiu, no fa falta ser-hi addicte, n’hi ha prou amb consums esporàdics. Si el consum de tòxics esdevé constant o crònic la persona pot patir serioses alteracions del judici, costar-li discernir amb claredat i pot augmentar el nivell de risc pel que fa a la seva integritat física i psíquica. El més important però és que la addicció continuada és, potencialment, un suïcidi lent, una autodestrucció gradual.

Generalment l’addicció comporta força tensions en les relacions que el subjecte té amb els altres, fonamentalment amb la família, amb la parella, a la feina, amb els amics, etc., arribant a situacions límit susceptibles de desencadenar una temptativa de suïcidi, per l’augment de conflicte, tensió i negativitat cap a si mateix.

És important pensar en aquests “accidents” que succeeixen arreu (feina, trànsit, dopatge en l’esport, esports de risc, etc.) i que molts cops són el resultat d’un suïcidi indirecte, doncs, més enllà de considerar-los fortuïts hi podem trobar elements i factors personals o conductes que ens poden donar pistes d’un malestar i/o sentiment  d’impotència i desesperació, molts cops desconegut o menystingut per les persones de l’entorn, però viscut amb intensitat per la persona que ho pateix.

Altre punt a tenir en compte com a risc d’impulsos autodestructius és la sensibilitat, la fragilitat del subjecte quan pateix una pèrdua significativa: una persona estimada, situacions viscudes com un fracàs o decepció (amor, feina, projectes, estudis, fortuna, disfunció, incapacitació, malalties incurables, etc).

No hi ha pèrdua, fracàs o limitació sense importància. No ho vivim tots de la mateixa manera. Forma part de la singularitat de cadascú la intensitat amb que es visqui un sentiment de pèrdua, també el grau d'inestabilitat que pot produir.

El que si sabem és que hi ha un risc a suïcidar-se quan hom ho pensa amb certa insistència, quan té pocs elements estabilitzadors internament i al seu voltant, quan té un cert rastre de pèrdues i/o fracassos significatius, quan els ideals i il·lusions estan fora del seu abast, se li fan impossibles, per limitacions pròpies o per ser massa exigents i desmesurats.  Tot plegat altera la seva capacitat de discerniment, de control, d'esperança.  Quans accidents encoberts!! Quantes persones que és van sentint poc valuoses, desvitalitzades, dia rere dia, any era any, en silenci, sense dir-ne gran cosa, sense massa soroll, fins que un dia...

Resulta difícil conèixer el potencial autodestructiu d’una persona, tingui la edat que tingui. No és una escomesa fàcil, ni per les persones que diuen conèixer-la, ni per molta pràctica que tingui un especialista en tractar amb subjectes que presenten aquest risc o han intentat el suïcidi.

Cal precaució, alerta i una fina escolta i sensibilitat en l’anàlisi cas per cas. No hi ha generalitzacions que valguin, hi ha un passat i un present per a cadascú que són els que donen senyals.

IMPULSIVITAT

És un rastre multi causal i subtil dins dels malestars actuals. Sorgeix de sobte, escapa al control del subjecte  i l’anomenem impuls. Pot ser una tendència repetida, formar part d’una conducta, on hi manquen les paraules, la contenció i la capacitat per inhibir l’acció. Queda clar que no hi ha previsió de conseqüències, doncs no obeeix a la reflexió.

Els actes impulsius és produeixen per eliminació de les restriccions conscients; i és que la reacció primària de tot humà és egoista ens remet a la recerca de satisfacció immediata, a l’alliberament de la tensió.

La impulsivitat o impulsió comporta actuar de cop, amb escassa consciència del que succeeix, sense poder imposar el domini voluntari, amb una determinació inconscient, i que, en el pitjor dels casos pot suposar un perjudici contra un mateix i/o contra altres.

Fer-se mal d’alguna manera, autolesionar-se, emprar trets autodestructius, el suïcidi, etc., poden ser algunes variables del perjudici que comporta la impulsió que reverteix cap un mateix.

Altrament, quan l’impuls s’exterioritza també ho fa amb l’agressió, la violència, les fuites, les excentricitats, les transgressions de tota mena, l’assetjament, l’abús, el turment, etc., cap a altres.

Un pas a l’acte condicionat per un desajust, per un conflicte o conflictes que és col·loquen en un aparent sense sentit i generen la seva pròpia energètica. Trastorns de la conducta i del comportament, desestabilitzacions d’estructures clíniques determinades (neurosi, psicosi i perversió). Sigui una o altra l’estructura del subjecte, la particularitat de l’impuls pot obeir a diferents motivacions o fonts i per tant, cercar finalitats diferents.

Hi ha una manifestació impulsiva molt arrelada en la nostra cultura: són aquells actes o conductes dels subjectes, que tenen com a fet primordial la satisfacció immediata mitjançant objectes determinats, i l’impuls és proposa com a mitjà per aquesta suposició.

Alliberar tensió, sumar-hi un anhel o il·lusió i quedar determinat per una insatisfacció pot comportar una sobtada reacció sense control i que respon a certes particularitats i peculiaritats psíquiques del subjecte. Tenim exemples en tota mena d’excessos i/o dependències, addiccions (alcohol, drogues, etc.), les alteracions sexuals, la ludopatia, el consumisme compulsiu, la bulímia, robatoris compulsius, etc.

Actes,que, fins i tot poden ser reprovats per nosaltres i que van des de lo criminal a la caricatura. Aquets impulsos prenen la forma d’obsessions que no es poden controlar, amb idees que empenyen a fer. Una lluita ansiosa contra l'impuls incontenible de passar a l’acte, molts cops acompanyada per l’obligació de tenir que fer tal o qual i amb certa immediatesa, una exigència irresistible, turmentosa i implacable que té pressa per arribar a una meta.

Hi ha sensació de manca de control quan hom veu que és repeteix l'impuls, la conducta no prevista. És repeteix allò que empeny per alliberar tensió, tensió generada per un malestar, per quelcom que fa patir però que alhora s’alleugereix momentàniament, per tornar-se  a carregar i a demanar nous alleugeriments, descàrregues de tensió, ansies reiterades...Una forma de gaudir que pot dur a lo pitxor.

L’impuls és fa irresistible perquè no podem tolerar la tensió, l’angoixa que ens genera contenir-lo. Hem de cedir a la pressió perquè si no, esdevenim més angoixats, trastornats i desbordats o això creiem.

Quant d’art i manya ens proposa la nostra ment per tal de caure en el parany i seguir repetint!!  Perplexes i amb aquest automatisme que ens supera, reiterem aquesta expressió d’un desig primari no resolt que segueix queixant-se. Una expressió que té com aliats a la ment i el cos. 

LA SOCIETAT DEPRESSIVA

La nostra societat està estancada en un empobriment, no sols econòmic, sino el que és més important: en un empobriment psíquic.  

Hem perdut referents identitàris que ens donaven consistència. Hem canviat els valors que ens reforçaven el sentit de l’existència i convivència. Aquest buit que experimentem condueix a demanar, a cercar de forma neguitosa, qualsevol forma de gratificació i satisfacció immediata.

L’actitud apàtica en general, i en particular la de molts joves; l’epidèmia de la droga, la manca de sentit i desencís en el futur, fa créixer amb força la necessitat d’escapar, de no enfrontar-se al dia a dia. Fa créixer el refús al treball, o minvar el goig del treball engrescador i responsable. L’esperit de sacrifici és una quimera.

Hem arribat al punt on el subjecte contemporani es veu a si mateix com un problema? Quines conseqüències pot comportar o està comportant aquest fet?

Sabem que la individualització és un dels càncers de la societat actual, doncs s’ha perdut en bona part, el compartir la responsabilitat del que vol dir viure en comunitat; la responsabilitat que a cadascú ens pertoca.

D’altra banda, la solidaritat seria més ferma  i creïble en la mesura que no quedés reduïda, solament, a programes i crides dels mitjans de comunicació per tal de col·laborar en tal o qual inquietud social puntual.

Cal estar atents a les manipulacions que volen fer canviar el nostre criteri, la nostra personalitat. Es necessàri trobar formes de reacció davant aquests mercats de paraules buides, de falsedats i magarrufes de polítics, redemptors, misantrops i especuladors per tal que ens adonem del cost i de les conseqüències que suposa per a les nostres vides la seva forma de procedir, de dirigir, de governar i transgredir en nom del bé que no és comú, en nom del poder, per a interessos de pocs i perjudicant a molts.

És important com troba cadascú una bona dosi d’esperança i de fortalesa per tal de sortir d’aquesta depressió social, d’aquesta devaluació, inconsistència i desencís estructural, que dona massa riquesa a les farmacèutiques que anestesien al subjecte amb els seus fàrmacs i en canvi deixen poc espai a la psicologia que promou l’esforç de l’individu per tal de que se’n pugui adonar de les seves implicacions en el malestar particular i social, se’n pugui adonar de les seves esclavituds i pugui actuar per tal d’esdevenir més lliure i conscient, per tal de viure en conseqüència.

La responsabilitat particular i social, la capacitat per pensar, contenir-se i actuar. Tenir cura dels nostres i procurar-los un afecte ben entès des de la precocitat i no defugir els límits i contrasentits de la vida, pot donar força interna i generar confiança en el proïsme, fins i tot podria reduir notablement aquesta desorientació, desconfiança, impulsivitat i insatisfacció amb que vestim gran part del nostre sentir i viure. El desig sempre està insatisfet perquè hom pugui seguir cercant el que creu que li manca per a sentir-se millor...O per a ser millor? 

QUAN NO ESTEM BÉ

Anomenem malestar a quelcom que ens fa patir i ens fa sentir malament. Alguna cosa que ens dol, quelcom que no va bé. Podem experimentar-ho subjectivament, com una percepció negativa amb connotacions destructives. Malestar físic i psíquic que ens influencia condicionant la conducta, les relacions i l'avenir. 

Estar en conflicte, és sentir-se dividit, copsat per distintes tendències contraposades. El conflicte és l'expressió d'exigències internes inconciliables: desitjos i representacions que s'oposen. Del conflicte podem ser-ne conscients o no.

Dolor és quelcom dolent, que fa mal. El dolor és una experiència sensorial (objectiva) i emocional (subjectiva), generalment desagradable.

Sofriment, vol dir suportar, aguantar el que costa o causa dolor. Té a veure amb les renuncies, pèrdues i limitacions que ens imposa la realitat, així com les mancances, privacions i frustracions, experimentades en les relacions afectives amb persones importants en la nostra vida.

El símptoma és un senyal subjectiu que indica quelcom que no marxa, quelcom que no va bé i causa un intents malestar,(físic i/o psiquic). També ne's el resultat i la forma en que en que cadascú intenta viure amb aquelles penuries que d'alguna forma o altra li condicionen la vida o aspectes de la mateixa. Per sí sol o en conjunt, el símptoma és indicatiu d'una patologia o trastorn.

Per la psicoanàlisi el símptoma és patiment (malestar-dolor) i "satisfacció" alhora, doncs allibera tensió com a resultat d'un conflicte no resolt encara que sigui per la via del trastorn evitant quelcom més dolorós que s'hi amaga. Per això parlem del sentit del símptoma, per assenyalar que aquest conté en la seva manifestació un significant a desxifrar, un sentit ocult que queda representat per aquest malestar.

Una síndrome és un conjunt de símptomes físics i/o psíquics que defineixen una patologia.

Hom té malestar, està en conflicte i pateix psíquicament, quan no ha pogut resoldre aquells condicionaments fruit de la relació amb altres, produïts amb anterioritat al malestar que experimenta, més enllà del conflicte actual concret.

Les relacions humanes generen felicitat, també decepcions i fins i tot duen a la bogeria. Els homes construïm déus que vestim de bondats i ens hi apropem per tal que ens aportin bens. També destruïm, generem pors per tal de sotmetre al proïsme. Fabriquem tabús per espantar el/s mal/s, per condicionar a altres.

El més determinant però, és aquesta pulsió cíclica que un i altre cop apareix per recordar-nos que malgrat cerquem la felicitat, festegem les bondats, volem perpetuar l'alegria, l'amor i la satisfacció, una força desequilibrant és manifesta i deixa un rastre incongruent ple d’infortunis, un impacte que ens posa en risc de perdre'ns, de perdre el que tenim, la vida, l'amor, la feina, els altres. La pulsió de mort apunta on hi ha vida, projectes i futur. La seva flamarada crema i invoca, un i altre cop, la nostra au Fènix interior però sempre amb un cost molt important de patiment.